ALGUNS APUNTS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS EN ALTRES POBLACIONS DEL VALLÈS OCCIDENTAL

Matadepera
Sant Julià d'Altura
Sant Cugat del Vallès
Cerdanyola
Castellar del Vallès

MATADEPERA A LA GUERRA DEL FRANCÈS

......El dia 2 de maig a, a Madrid, s'havia produït un alçament contra els invasors, que fou com el senyal d'inici d'una guerra oberta de tot el país contra els francesos. A totes les províncies s'erigiren juntes de defensa a les quals se'ls conferí la suprema autoritat. Napoleó contava ja aleshores amb 150.000 homes a Espanya. A Barcelona, Duhesme, publicava el ban següent:

"TOT EL POBLE GRANS O PETITS QUE S'ATREVEIXI A AIXECAR-SE SERÀ PRIVAT DELS SEUS PRIVILEGIS I DESARMAT; I SI S'HI VESSÉS SANG FRANCESA SERÁ CREMAT I LES SEVES AUTORITATS QUE NO HAURÁN CONTINGUT LA TURBULÈNCIA, SERAN JUTJADES CRIMINALMENT"

Aquest ban no fou ben acollit a Catalunya. A Lleida primer i després a Manresa, es cremaren públicament en una foguera els paquets d'impresos amb el ban segellat pels francesos.

Davant d'aquesta "provocació", el dissabte quatre de juny del 1808, una divisió de l'exèrcit francès composta per 3.800 homes i a les ordres del general Schwartz, partí de la ciutat comtal en direcció a Manresa per anar a reprimir als manresans. Un fort i inesperat temporal retingué aqueta divisió a Martorell fin a l'endemà al matí del dia sis. Aquesta presència a Martorell i aquest endarreriment s'estengué per tota la comarca del Vallès i del Bages, ràpidament. Tothom es preparà a repel.lir l'agressió que els francesos anaven a portar a cap amb el manresans.

LA BATALLA DEL BRUC

Els homes del Sometent es dirigeixen a diferents punts, entre ells al Bruc, suposant que aquest podia ésser un del camins elegits pels francesos. Encertada , i aquell mateix dia sis, coincidint amb la declaració de guerra a Napoleó per part de la Junta Suprema del Govern d'Espanya, les tropes napoleòniques reben un dels més grans daltabaixos de llur història pels cingles montserratins del Bruc. Homes de les comarques veïnes amb poca preparació, sometenistes, pagesos i jornalers la majoria, juntament amb Isidre Lluçà i Casanovas, timbaler de Santpedor, y Miquel Rigol, "trompeter" i pregoner de Piera, escriviren una de les més belles pàgines de la història de la Guerra de la Independència.

REACCIÓ A TERRASSA I REFORÇOS A LA BARATA

La notícia de la victòria en el Bruc, arribà molt aviat a l'alcaldia de Terrassa presidida llavors pel gran patrici i fabricant de professió Salvador Vinyals i Galí, el qual ho comunicà immediatament al seu col.lega d'indústria en aquell temps elegit diputat per Terrassa, Joaquim Sagrera i Domènech. Tots dos es posen ràpidament en acció i el sometent de Terrassa surt també a enfrontar-se amb els francesos en retirada. Segons Salvador Cardús, un monjo de Montserrat deixà un manuscrit que Cardús pogué examinar que deia:

"Obrirem foc (els sometents) al pont d'Abrera el mateix dia sis de juny i així s'enfonsà el carro amb un canó del 4 que prengueren es nostres: Tan aterrits anaven els francesos, que si arriba el sometent de Terrassa, que retrocedí, i s'aixeca el de Martorell, no en torna ni un a Barcelona".

La Junta de Manresa, temerosa que els francesos volguessin intentar el càstig, va donar ordres actives per reforçar Can Massana, el coll del Daví i la Barata, situada al camí ral de Terrassa a Navarcles i en territori de Matadepera. L'ordre deia textualment:

"Als senyors Comandants del Coll del Daví. En virtut de l'ofici que acaba de rebre, la i.lustre Junta, del Batlle de Sabadell, per indisposició del Comandant de Vic i motius que expressa, ha acordat que tots el sometents d'aquesta posició es col.loquin a La Barata com a punt fix, i que el senyor Alsina, amb una bona força de sometents, vagi immediatament a Sabadell i obri d'acord amb el primer Comandant de Vic. Igualment a acordat que Vms. eligeixin els ajudants de camp d'entre aquells sometents que jutgin més a propòsit. Manresa, 10 de juny del 1808."

Molt aviat es va formar la Junta del Vallès que estava sota les ordres del batlle de Terrassa, Salvador Vinyals i Galí.

SOMETENTS DE MATADEPERA

El secretari de l'esmentada junta, Miquel Pagès, el 12 de juny de 1808 estengué a Granollers l'ordre següent per acord de la Junta del Vallés, i dirigida als pobles del Vallés Occidental:

"Els pobles d'aquest partit notats al marge afrontaren immediatament el lloc on els destinava el Batlle de Terrassa, els homes del sometent que se'ls nota, els quals rellevaran els dits pobles amb la conformi que els sembli bé i els hauran de mantenir existents en aquell punt, fins que els sigui manada una altra cosa per la Junta General de Govern d'aquest partit, amb apercebement que no complint els mencionats pobles amb els que se'ls mani seran castigats per llur omissió".

Les forces, permanentment a les ordres de l'alcalde terrassenc Salvador Vinyals, les componien 295 persones pertanyents a les poblacions següents:

Terrassa, 50; Terrassa el afores, 20; Sabadell, 44; Sant Feliu de Codines, 41; Sant Cugat, 36; Caldes de Montbui, 35; Sentmenat, 15; Castellar i Sant Feliu del Racó, 12; Rubí, 10; Sant Llorenç Savall, 10; Cerdanyola, 4; Polinyà, Santiga i Gallifa, 3; A Matadepera els correspongué d'aportar 6 sometents. En principi, la quantitat de sometents sol.licitats no fou excessiva en comparació amb la població existent, ja que Matadepera comptava llavors amb uns 400 habitants repartits entre les masies i entre les primeres cases del poble actual, que començà a formar-se el 1772, en construir habitatges els treballadors de les masies properes.

SOMETENTS DE MATADEPERA A LA SEGONA BATALLA DEL BRUC

Els sometents de Matadepera intervingueren el dia 14 de juny a la segona batalla del Bruc, junt amb el companys d'armes del Vallés, derrotaven novament els francesos després d'una lluita sangonent. L'endemà, la Junta de Manresa proposà al general Josep Palafox atacar l'enemic per tres punts: Molins de Rei, Igualada i Can Massana i disposar del sometents de Vic i del Vallès. Prop de Molins es lliurà un gran combat en el qual intervingueren els de Matadepera junt amb els sometents de Terrassa. El dia 20 d'aquest mateix mes, complint ordres superiors, l'alcalde de Terrassa disposa que es procedeixi a allistar tots els homes de la comarca des dels 16 als 40 anys. Els primers a incorporar-se a l'exèrcit havien d'ésser solters, seguidament els casats i vidus, començant pels que no tinguessin fills. En aquesta llista hi hagué un bon nombre de mataperencs mobilitzats.

Als mesos següents, els enfrontaments s'anaren succeint en diversos punts propers. En el Coll de Montcada es lliuraren distints combats i a mitjans de juliol els francesos s'apoderaren de part del Vallès. Els vallesans, i entre ells els de Matadepera, passen temps molt angoixosos perquè es veuen bastant indefensos , ja que els majors contingents de forces estan situats als voltants de Barcelona i de Manresa, on davant la por a un dur atac s'han reforçat als voltants d'una forma important, mentre que en el Vallès no son gaire els defensors -segons l'alcalde de Terrassa, Salvador Vinyals, son escassíssims -, i els habitants del pobles se senten abandonats. Salvador Vinyals suggerí que les forces fossin dirigides per militars de graduació per tal d'evitar la desorganització entre els improvisats batallons catalans. El seu suggeriment fou acceptat en part. Així, el 7 d'agost es trobaven a Terrassa tres companyes de fusellers del Regiment de Sòria, a les ordres del comte de Cadaqués, una companya de granaders del Regiment de Borbó i dos mil miquelets i sometents comandats pel coronel Baget.

A la tarda sortiren de Terrassa en direcció a Girona, on derrotaren les tropes franceses que tenien la ciutat assetjada.

EL CAPITÀ FRANCESC BARATA

El dia 2 d'octubre del 1808 el coronel Milans del Bosch donà compte d'un fet heroic en el qual intervingueren militars terrassencs, entre el quals hi ha un natural de Matadepera, el capità Francesc Barata. El document deia textualment: "Participo a V.S. Que al mateix temps havia manat als capitans don Francesc Barata i don Segismon Parés que es presentessin tocant a la Trinitat figurant atacar; a fi d'impedir els socors, els que no es contentaren amb figurar-ho sin'que atacaren; i com els francesos cregueren que els anglesos havien fet un desembarcament, es retiraren fins al lloc de Sant Martí; haven-se distingit en aquesta acció el esmentats capitans i també don Josep Parés." Don Francesc Barata, que residia aleshores al carrer Cremat, de Terrassa, era un capità agregat al Regiment de Sant Ferran, i era natural de la parròquia de Sant Joan de Matadepera. Morí l'any 1814, a casa seva, del carrer Cremat de Terrassa. Matadepera en aquelles dates era lloc de pas de militars i tropes. Els uns per dirigir-se a Caldes, Castellar i Terrassa, i els altres per circular cap a Manresa per la Barata. El Major de Brigada del Reial Cos d'Enginyers, Ramon Folguera, i Francesc Sampons, metge militar, inspeccionaren Caldes, Castellar, Matadepera i Terrassa amb la idea de preparar la ubicació d'un Hospital de Campanya al poble que oferís millors possibilitats. Francesc Barata fou un incansable lluitador contra els francesos i defensor de la independència de la terra del seus majors. Sense descans, passant gana i son, Barata dirigia les tropes al seu càrrec amb dedicació i entrega total. El baró de Maldà es ell amb aquests termes: "Han arribat aquesta tarda (3 de gener de 1809) a Moià, partides de Miquelets que els passen a Manresa; i a casa del Regent on s'allotgen (...) hem sopat amb Barata i un tal Serra i s'han refet amb un sopar abundant amb brou de gallina, peix fregit, que era lluç...i platillo de carn amb ceba, afartant-se bé els gairebé morts de fam, que han barallat nits i dies exposats a totes les inclemències del temps." Maldà explicava que Barata i els seus eren contínuament fustigats pel focs del francesos a les muntanyes i al pla, que dormien o descansaven al ras en els pallers i que per això els havia estat un bon descans dormir en un llit de cal Regent. En un altra nota posterior, Maldà escrivia que "Barata, Serra i els altres se n'han anat cap a Manresa per poder apallissar els gavatxos".

COMUNICAT PATRIÒTIC DE L'ADVOCAT ANTONI BARATA I MATAS

Als primers anys de la guerra de la Independència destacà, d'una forma especial, el prestigiós advocat Antoni Barata i Matas, nat a la casa pairal de la Barata, del terme de Matadepera, pertanyent a la Parròquia de Sant Joan de l'esmentat poble. Era fill de Joan Barata i d'Antonia Matas. Tenia dos germans: Pere i Joan. El 6 d'agost del 1808, en constituir-se el nou govern o Junta Superior del Principat de Catalunya, el senyor Barata, diputat de la vegueria de Mataró, fou nomenat vocal de la citada Junta. Per decret de la Junta Superior del mateix dia, Catalunya quedava distribuïda en catorze vegueries, cinc de les quals corresponien a la província de Barcelona: Barcelona, Vic, Manresa, Igualada i Mataró, l'última de las quals comprenia totes les poblacions del Maresme i del Vallès.

Durant els anys 1807-1808, el "Dr. Antoni Barata, advocat de la Reial Audiència de Barcelona, on estava domiciliat" actua constantment com a assessor de l'alcalde de Terrassa, Salvador Vinyals, que deixà el càrrec per llançar-se a la defensa de la Pàtria envaïda. El seu lloc fou ocupat des de l'any 1808 al 1813 pel seu germà Joan Barata, advocat dels Reials Consells, domiciliat a la casa de la Barata.

L'actuació d'Antoni Barata en el si de la Junta Superior del Principat de Catalunya, fou molt eficaç i ressaltà pel seu ardent patriotisme, demostrat en tot lloc i en tot moment.

El general de l'exèrcit invasor efectuà una oferta de submissiò a tots els responsables de la defensa del Vallès, on els proposava que deposessin les armes i tornessin tranquils a llurs cases, ja que l'exèrcit francès solament feia la guerra a les tropes regulars, no pas als paisans. La resposta dels vallesans no es féu pas esperar. El dissabte de glòria d'aquell 1809 i des del campament estant de Granollers on es trobava la comandància dels paisans defensors d'aquesta zona, constituïts en Junta del Vallès, trameteren al general invasor un escrit en què parlaven del seu honor en defensar la Pàtria. Li deien també que solament atendrien les ordres del general que manava a Catalunya les tropes espanyoles i finalitzava amb aquestes línies:

"El general Saint-Cyr i els seus dignes companys, podran tenir la funesta glòria de no veure en tot aquest país més que un munt de ruïnes; podran gaudircomels caníbals de passejar-se sobre els cadàvers que ha sacrificat el seu furor, pero ni ells ni llur amo no diran jamai que aquest partit del Vallès es deixà posar el peu al coll, cosa que justament refusa tota la nació."

Aquesta donà peu a Antoni Barata perquè dirigís el següent comunicat a la Junta del Vallès que, tal com ja s'havia indicat, residia a Granollers:

"Enmig del mals que ens rodegen m'han omplert de satisfacció l'ofici de VS del 2 del corrent, i la Proclama, i la resposta donada al General francès. Pot V.S. Restar persuadit que la gloria dels meus paisans la miro com a pròpia.

(....)Servirà aquesta Vegueria d'exemplar i model a les altres, tot manifestant-los amb les obres , que la glòria i el premi no s'aconsegueixen sense esforç, i que no mereixeria particular recomanació al seu patriotisme, si no hagués estat sostingut i conservat enmig de tants mals com li ha reportat. Em gloriejo de ser fill del pais del valor, i germà d'uns pobles que no coneixen cap altra tranquil.litat i cap altre bé que el triomf de la raó i de la justícia i la persecució del vici. Els segles vinents tindran a la vista aquestes glorioses, i hi aprendran la manera com han de portar-se per no permetre mai més el jou estranger i la dominació d'un tirà... Si els pobles d'Espanya es porten com els del Vallès, vencerem i destronarem el tirà de l'Europa...

Em gloriejo de tenir l'honor de ser representant d'un poble valent i honrat, que encara que no reporti cap premi, tindrà la satisfacció d'haver complert enterament els seus deures. (...) Firmat: Antoni Barata."

Al cap d'un mes d'haver escrit aquesta carta, Antoni Barata i el representant de la Junta Central, Tomàs de Veri, se citaren a Vilafranca del Penedès per reunir-se en secret els dies 6 i 7 de maig amb dos representants dels patricis barcelonins per tractar de la conspiració que el dia 11, festa de l'Ascensió, havia d'iniciar-se a Barcelona. La conspiració fatalment fracassà i es produí un bon nombre de víctimes.

La Junta Superior de Catalunya, que no tenia residència fixa i obrava d'acord amb les necessitats de la guerra, s'estigué de maig a octubre de l'any 1809 en el Reial Monestir de Poblet, monument històric que es convertí en residència d'aquesta Junta, de la qual Antoni Barata era vocal. A l'ombra dels bells claustres i al caliu de les tombes dels Reis, recobraren l'alè aquells veritables patricis, prou afligits durant aquells mesos.

Son innombrables els documents del Govern del Principat que porten la firma i l'esperit d'Antoni Barata, l'últim dels quals és el Ban dirigit als catalans el 6 de desembre del 1809 i el "Manifest de la Junta Superior del Principat de Catalunya" del 20 del mateix mes.

LLUITA A MATADEPERA

El dia 9 de gener del 1809 se signà a Londres un Pacte d'Aliança entre Espanya i Anglaterra per combatre els francesos. Gràcies a aquest pacte, l'ajuda anglesa fou, en moments decisiva per no sucumbir definitivament al invasor. Al Vallès hi hagué diferents generals anglesos, entre el quals hi havia Reding, Doyle i Luis Wimpffen. Aquest últim intimà amb Joaquim Sagrera, a casa del qual s'allotjà en diverses ocasiones. El 24 de març de l'any 1809, arribà Wimpffen a l'hostal de la Barata, després d'haver-se retirat a Terrassa a causa d'una forta ofensiva francesa. A la retirada havia passat per Matadepera per apostar-se amb els seus homes a la Barata, on instal.là el seu quarter general a l'hostal que hi havia en aquella zona. Des d'allí envià el següent comunicat a la Junta de Manresa, sol.licitant reforços per a les seves minvades forces:

" Els enemics, en força de sis o set mil homes, m'han obligat a abandonar el punt de Terrassa després d'haver-los fet tota la resistència posible tant com m'ho permeteren les meves forces. He enviat part de la meva tropa a reforçar els punts del Bruc; altres es troben a ca n'Ubac i amb una altra part em trobo en aquest punt. La precipitació amb què els enemics atacaren, que fou gairebé abans de saber llur arribada a Molins de Rei, no permeté d'extreure els queviures que existien a Terrassa a molta distància del poble. Això i no haver vingut les atzembles que per disposició dels Comissionats de la Reial Hisenda se'ls demanaren, seran, potser, la causa que m'obligarà a abandonar aquest punt, i encara més perquè no tinc ni una atzembla per fer buscar les municions que hom diposità en un dels poblets d'entremig. Tot i així procuraré de mantenir-m'hi tant com sigui possible, però convindrà que V.S. Envii part del sometent pràctic en el trànsit per aquestes cingleres i muntanyes, tant pel que fa a guiar les tropes com per a ocupar les altures i oposar major resistència a l'enemic en cas que aquest intentés penetrar per aquest punt. Tot això ho participo a V.S.(...)Hostal de la Barata, 24 de març de 1809. -Luis Wimpffen-

Molt il.lustre Junta Governativa de Manresa."

Aquest mateix dia els francesos entraren a Terrassa. Hi sostingueren una acarnissada lluita amb els qui protegien la ciutat. Travessaren la ciutat i arribaren al terme de Matadepera, on seguí la contesa. Des de Moià se sentia perfectament el tiroteig, que el situaven a Terrassa i també a la muntanya de Sant Llorenç de Munt. Els soldats francesos saquejaren molts domicilis de Terrassa i les masies properes. Segons que escriví el baró de Maldà, el dia 27 d'aquell mes, i per una notícia que li donà mossèn Pau -vicari de la parròquia de Moià-: "Els francesos han atacat la Barata, sota Sant Llorenç de Munt encara que els han pentinat bé, que és com dir que n'han mort 150."

FRANCESOS A LA BARATA

Més tard, les forces locals es veieren obligades a retirar-se de La Barata, que fou ocupada pels francesos fins a mitjans de març del 1810, després d'haver entrat abans a Manresa, que estava deserta per la fugida dels seus habitants que l'abandonaren, i es dirigiren a Barcelona. Veient-los en retirada, les forces catalanes anaren al seu encontre i els derrotaren a Sant Julià d'Altura.

Milans del Bosch escriví que "resultaren d'aquesta acció uns cinc-cents morts enemics, entre els quals hi havia dotze oficials i una dona de la família del general: dos-cents noranta-nou presoners, comptant dues dones, deu oficials, tres cirurgians i el metge del seu exèrcit; se n'escapà el general Schwartz amb dos ferits i mort el cavall que muntava i uns tres-cents homes, la major part sense motxilla, cap a Barcelona. Deia també Milans en el seu comunicat que "havent-se assabentat el subtinent del primer batalló de la Legió Catalana, Gabriel Quintana, que alguns oficials francesos estaven amagats a la casa anomenada Barata, esfondrà amb les seves mateixes mans la porta de la casa, i féu presoners tres oficials i dos cirurgians que hi havia dins".

INCENDI DEL CENOBI DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Els francesos, malgrat els revessos, no reculaven amb el seu afany de saqueig i destrucció. Per això el Dijous Sant, 30 de març de 1809, ascendiren fins a la Mola de Sant Llorenç de Munt i entraren a l'antic cenobi on cremaren els altars. Segons Salvador Cardús, que pogué accedir als arxius del Baró de Maldà, aquest, en el seu dietari es féu ressò del succés amb les frases següents:

"S'ha fet de dia amb el cel serè i també amb sol; darrere les muntanyes de Castellterçol la neu encara no és fosa; l'escarpada i alta muntanya de Sant Llorenç de Munt que encara que costa tant de pujar, els francesos, com dimonis, hi han pujat; i es pot dir que els dimonis els guien per causar-nos mal a nosaltres i com que mala herba mai mor, tots ells són l'assot de la humanitat que Déu ha permès per al nostre càstig, perquè el mereixem i per amansir amb millors obres la Divina Justícia."

El temple quedà desolat i no pogué ésser habitat fins el 1868, any en què el Reverend Dr. Antoni Vergés i Mirassó emprengué la gran feinada de la seva restauració.

Aquests dies cremaren els Altars de Sant Julià d'Altura i no perdonaren ni les sagrades imatges ni els cadàvers del sepulcres. Saquejaren, també, Sant Cugat i Rubí.

SANT JULIÀ D'ALTURA

Parròquia que existia ja l'any 1042, situada entre Sabadell i Matadepera, que tenia dins de la seva demarcació l'antic castell de Ribatallada, propietat inicial dels Montcada i que passà després a la fortalesa de Castell Arnau. Sant Julià d'Altura havia estat reconstruïda el segle XVII i quan fou assaltada per les tropes napoleòniques formava part del Municipi de Sant Pere de Terrassa.

TERRASSA CONVERTIDA EN CANTÓ

A desgrat dels durs revessos, els francesos no estaven disposats a abandonar Espanya. A Catalunya seguien portant a cap l'organització administrativa. El Mariscal de l'Imperi i Governador General de Catalunya, Augereau, decretà el dia 6 de març de 1810 una nova organització de Catalunya, la qual dividí en quatre departaments que eren: Montserrat, Ter, Boques de l'Ebre i Segre. A cada departament hi assignà una capital i la nova organització política quedà de la forma següent: Montserrat, capital de Barcelona; Ter, capital de Girona; Boques del Ebre, capital de Lleida, i Segre, capital Puigcerdà. Els departaments es dividien, doncs, en subdepartaments i s'organitzaven els cantons d'aquesta manera: Barcelona ciutat, quatre; i a més a més Terrassa, Granollers, Matadepera, Calella i Vilafranca del Penedés. Al cantó de Terrassa hi assignaren: Sabadell, Olesa, Sorbet, Quadra de Clarà, Viladecavalls, Ullastrell, Sant Miquel de Toudell, Quadra de Vallparadís, Sant Llorenç Savall, Sant Feliu del Racó, Sant Esteve de Castellar, Sant Pere de Terrassa, Sant Julià d'Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Quirze de Terrassa, Sant Feliu de Vila de Milanys, Riusec, Rubí, Sant Cugat, Santa María de Companyà, Valldoreix, Sant Medir, Valldaura, Cerdanyola, Barberà i Matadepera.

Augereau, que implantà aquesta organització política a Catalunya, tenia un bon full de serveis, davant els seus sanguinaris superiors, però estava catalogat com un militar desaprensiu. Nasqué el 1757. Els seus pares eren un criat i una venedora de fruites. Als deu anys ja havia ingressat al exèrcit. Recorregué Suïssa i Nàpols, on fou carabiner reial i mestre d'esgrima. En un any ascendí a general. Procurà atraure's l'atenció de Bonaparte, però aviat es deshonrà pels seus robatoris i crueltats, fins al punt que amb el seu exèrcit portava a les batalles una filera de carros amb el seu botí personal. Botí que adquiría comprant als soldats, per ínfimes quantitats, el producte de llurs pillatges. Els seus historiadors en diuen que: "fou el qui dirigí el memorable setge de Girona, on no demostrà pas, sobretot després de la rendició d'Alvarez de Castro, grans dots de noblesa ni punt d'honor militar".

Aquest fou un dels més alts personatges que Napoleó envià a Catalunya per a doblegar-la, igual com volgué fer amb Espanya. Al final no pogué aconseguir-ho i aquesta au de rapinya francesa es retirà a les seves propietats de la Houssaye, on morí el 1816.

MACDONALD PASSA PER MATADEPERA DESPRÉS DE CREMAR MANRESA

Manresa era un nom que mai no oblidarien els francesos. Volien fer-li pagar la seva no adhesió i el fet que aquesta ciutat fos la que junt amb Lleida cremà els primers bans francesos. Per als francesos fou una data memorable el 30 de març del 1811, quan el mariscal Macdonald i duc de Tarento es dirigí cap a Manresa al front de deu mil homes.

Esteve Jacob Josep Alexandre Macdonald havia nascut el 1765 a Sedan. Oriünd d'Irlanda, ingressà a l'exèrcit francès el 1784 i per la seva ardidesa a Yemmappes fou ascendit a general de Brigada. Lluità a Bèlgica i a Holanda. El 1796 ascendí a General de Divisió i seguí lluitant a Itàlia i a Àustria. En aquest país decidí la victòria de Wagran, motiu pel qual Napoleó el nomenà mariscal el 1809 i Duc de Tarento. El 1810 havia arribat a Espanya, on se'l col.loca al front del cos de l'exèrcit d'Augereau, a Catalunya. Entrà a Manresa amb els seus homes, tal com s'ha indicat, el penúltim dia de març del 1811. Durant la nit, el mariscal i els seus homes incendiaren i reduïren a cendres més de set-centes cases, cometeren assassinats entre la població civil, així com tota classe de robatoris i saqueigs. L'incendi de Manresa fou contemplat per Macdonald des d'un turó congratulant-se de l'acció de les seves tropes, cosa sempre insòlita en un home d'un historial militar tan important. Macdonald s'acarnissà amb els manresans perquè era la primera vegada que topava amb gent que no volia doblegar-se sota cap concepte.

Després d'arrasar la ciutat del Cardoner, Macdonald i els seus homes emprengueren el retorn a Barcelona passant pel camí ral del pont de Vilumara, Coll del Daví, La Barata i Matadepera, per seguir per Sant Julià d'Altura, Sabadell i Coll de Montcada. En passar per Barata foren fustigats pels soldats, sometents i paisans, que aconseguiren produir en els francesos un miler de baixes. Aquells mesos hom vivia en constant sobresalt a causa de les incursions del s soldats francesos que, procedents de Barcelona, es dirigien en el moment menys pensat a atacar qualsevol població cercant algun destacat patrici. Per tot això, l'any 1811 els més compromesos en la lluita contra els francesos s'instal.laren en llocs més apartats. Joaquim Sagrera, de Terrassa, tan implicats a defensar aquests encontorns, explicava en una carta dirigida a un client de la seva fàbrica a Tarragona , el 22 de Maig de 1811: "Els senyors Busquets tenen el seu domicili a la Barata. Súria al seu Molí, Galí a l'Ubac, Joaquim (Galí) a Sant Llorenç, Vinyals, a Montserrat i, jo, per ara, a Vacarisses."

SAQUEIG DE L'ESGLÉSIA DE CAN ROURE

No semblava gens que els francesos efectuessin durant l'any 1812 importants incursions per Matadepera, encara que transitessin pels camins de la Barata a Manresa per desplaçar-se per aquella zona i efectuar el trasllat de llurs tropes, però un dia hom es fixà en la parròquia de Sant Joan de Matadepera de Can Roure. Era el 3 de novembre de 1813. Un grup de soldats entrà a l'església i a la rectoria i les saquejaren. Hi van tornar els dies 4, 5 y 9 del mateix mes.

Aquesta sembla que és la última vegada que els francesos s'ocuparen de Matadepera i dels seus voltants, i es desconeix la data en què en una de llurs visites a la Barata van malmetre alguns objectes religiosos, així com l'urna de cristall on es guardaven les relíquies de Sant Roc a la capella del seu mateix nom que presidia d'ençà del any 1622. Més endevant calgué construir una nova urna i passar les relíquies per la Cúria, de la qual cosa se'n va ocupar el reverend P. Francesc Ferrer, escolapi. Aquelles accions foren les últimes que per aquells indrets portaren a cap les tropes de Napoleó.

SANT CUGAT DEL VALLÈS

El terme de Sant Cugat comptava en aquell temps amb poc més de mil habitants, repartits entre el nucli urbà i les masies disperses. La influència de l'Església, molt important en tota Catalunya, ho era encara més en Sant Cugat, per estar la vila sota la senyoria del monestir. La major part de les masies estaven aïllades del nucli de la vila, i practicaven l'autosubsistència, pel que les celebracions litúrgiques representaven l'esdeveniment social per excel·lència, i les festes de l'Església representaven l'oportunitat perquè els veïns poguessin socialitzar, arribar a acords, convenir matrimonis...A mes l'Estat exercia el seu control sobre la població a través dels bateigs, casaments i funerals, registrats, als establiments eclesiàstics.

La primera acció de Guerra a Sant Cugat va derivar de la necessitat dels francesos que ocupaven Barcelona d'assegurar-se els subministraments que necessitava la guarnició a les zones veïnes. Així, el general francès Duhesme va enviar destacaments a les terres més pròximes de l'interior per proveir-se de vitualles i farratge.

El dia 11 d'octubre de 1808 entrava una columna de soldats francesos a Granollers amb l'objectiu de saquejar la població i treure el que poguessin d'ella. Completada la missió, es van retirar pel camí del Llobregat cap a Sant Cugat. Com a precaució, un destacament de 200 homes es va instal·lar entorn de la capella de Sant Domènec, per controlar la població i assegurar el camí de tornada.

L'alcalde de Caldes de Montbui, coneixedor dels moviments dels francesos, va enviar un correu urgent al general Cadalgués, cap de les tropes patriotes, que estava en aquells dies a Molins de Rei amb les seves tropes, uns 3.150 homes i un esquadró de 200 hússars procedents de Mallorca. El general va decidir aprofitar l'ocasió per fer mal a l'enemic, provocant un enfrontament per sorpresa. Va repartir els seus homes en tres columnes i va marxar cap a Sant Cugat. La seva arribada, el dia 12, va precedir per molt poc la dels francesos, i va trobar l'avançada d'aquests, que van optar per fugir, en vista de la seva inferioritat numèrica. L'àrea de l'ermita de Sant Doménec va ser ocupada per la primera columna de Cadalgués, amb dues peces d'artilleria, mentre les altres dos s'amagaven a la vall de Vullpalleres.

Quan els francesos es van assabentar, van decidir donar-los una resposta. El gruix de les seves tropes es va dirigir cap a Sant Domènec; un batalló d'infanteria i 80 soldats de cavalleria es van situar en la part alta de la vila, amb funcions de reforç, i un grup de granaders va muntar la rereguarda al cementiri de Sant Pere d'Octavià. En fracassar en el seu primer assalt a la primera columna espanyola, que ocupava l'àrea de la capella, van recórrer a la cavalleria per intentar apoderar-se dels canons. Però Cadalgués els va tancar el pas amb els hússars, mentre que la segona columna atacava als granaders i la infanteria enemiga. La desfeta dels francesos va ser notable, i per protegir el comboi de subministraments van iniciar la retirada cap a Montcada. Llavors va entrar en acció la tercera columna, empenyent-los novament cap a la vila, i, per no quedar entre dos focs, es van dispersar, fugint, en direcció a Collserola. El resultat va ser de 600 baixes franceses contra 8 morts i 36 ferits catalans.

Segons la tradició, Cadalgués va trobar les taules dels veïns de Sant Cugat preparades per al dinar dels oficials francesos, i, naturalment, va aprofitar el servei.

La vila, en commemoració per la victòria aconseguida, va acordar la celebració anual d'una missa el dia del Pilar a la capella de Sant Domènec, acte, que es va mantenir tímidament al llarg del segle fins i tot ser oblidat.

De memòria més ingrata va ser una posterior visita de les tropes franceses. Les actes capitulars del monestir assenyalen que es van presentar el 13 de juliol de 1809, amb ànims de revenja. Van saquejar les cases de la vila i van robar la plata i els diners que van trobar al monestir. Afortunadament, no van dur a terme l'incendi amb què havien amenaçat. Els monjos havien traslladat documents i objectes de plata al monestir de Serrateix, deixant-ne només uns quants per satisfer els possibles assaltants. Els protocols de la notaria de la vila van ser amagats a Mura. Les cases dels monjos es van omplir de parents i amics que buscaven refugi, pertorbant la vida monacal. Paral·lelament, la resistència clandestina demanava donatius a la vila i al monestir, mentre que els francesos els van gravar amb nous tributs, però la guerra els impedia disposar dels ingressos habituals.

El 1811, els francesos es van emportar dos monjos i els van empresonar a La Ciutadella fins que no fossin pagats els impostos que els devia el monestir.

La comunitat monàstica era dispersa, i vivia en cases de camperols que els acollien. Els habitants van muntar atalaies a Collserola per prevenir noves entrades.

Finalment, la guerra va acabar, i Ferran VII va anunciar la seva visita. Però la comitiva va passar de llarg i només es va parar a descansar l'oncle del rei, que era indispost.

ACCIONS A CERDANYOLA

En el Vallés occidental, el moviment de resistència a l'invasor es va aglutinar a Terrassa, de vegades amb plantejaments revolucionaris, com l'exigència d'un poder popular i un govern dels sometents.

En els primers dies de maig de 1808, les forces del Vallés estaven concentrades entorn de Montcada i seus alts, però, en no poder fer front a una columna francesa que els perseguia, van haver de replegar-se cap a l'interior. Com a represàlia, davant de la fugida del Sometent vallesà, els francesos van cremar l'ermita del castell de Montcada.

Des de Granollers, el 12 de juny, la Junta del Vallés va emetre un comunicat a tots els pobles demanant als homes del Sometent que acudissin per a la defensa contra l'enemic, formant un cordó a l'altura de Montcada. A les poques hores, l'alcalde de Terrassa ja tenia 295 sometents que havien arribat de llocs com Cerdanyola, Sant Cugat, Barberá, Santiga, etc.

El 4 de juliol va sortir de Barcelona una divisió francesa amb 3.500 homes encapçalats pel general Chabran, disposats a desbaratar els plans dels patriotes de formar el cinturó de forces hostils en aquesta zona. Després de tres dies de combats per les proximitats de Montcada, els francesos van haver de retirar-se, vençuts i amb més de 800 baixes.

Les escaramusses van continuar, pam a pam, per tot el Vallés. Tropes franceses van estar per Cerdanyola, Ripollet, Sant Cugat, Robí..., i després de diversos encontres, les tropes catalans van haver de retirar-se cap a Molins de Rey i els paratges pròxims a Montserrat. Terrassa, Sabadell i totes les poblacions vallesanes importants van ser ocupats per les tropes enemigues.

Pel que sembla, al camí de Cerdanyola d'Horta per Valldaura, a prop del Coll de Mas Bernat i a la fondalada que porta a la Font del Frare, hi va haver una sagnant acció armada, probablement una emboscada de tipus guerriller, en la qual els francesos van ser derrotats; això explicaria que quan es va fer el traçat de la carretera de Cerdanyola a Horta, es trobessin moltes sepultures i restes de baionetes.

Per aquest fet, els francesos van prendre represàlies als voltants, cremant les esglésies de Sant Martí i Sant Iscle, i gran quantitat de masies, algunes de les quals, com Can Güell, no tornarien a estar habitades.

El rector de Sant Martí de Cerdanyola es dirigia, el 1819, per carta al bisbat, per exposar que "havent-se cremat la major part dels papers d'aquest arxiu, amb la casa Rectoria, el dia 12 d'octubre de 1808, a la qual les tropes franceses van pegar foc; entre ells es van abrasar els llibres de Celebració".

També el rector de Sant Iscle es lamentava el 1816 "que en temps de la guerra es van extraviar dl arxiu de la seva Parròquia diverses escriptures i que havent vacat després la Rectoria no s'ha fet nou inventari de llibres i papers".

ACCIONS DE GUERRA A CASTELLAR DEL VALLÈS

Com en la majoria de pobles de la comarca, on es van destruir o van perdre molts testimonis documentats en aquest o altres períodes convulsos, també a Castellar o sobre Castellar hi ha escassetat d'ells. D'ells, triem un parell d'apunts. Així, el Dr. Camil Vinyals, Rector de la parròquia, diu en una nota escrita al llibre de Baptismes:

"El dia trenta demars de 1809 que era el dijous sant comensá a passar l'exèrcit francès per aquesta població, cometent tota espècie de maldat, homicidis, brutalitats, cremes de cases, robatoris, etc. Jo vaig fugir ab la Reserva, i quant vas passar a l'altre part del torrent del Palau, em disparessin entre totes li vegades mes de vuitanta fusells à menys de mitg tret, i no em toquessin, (gracies al sr. que portava). Vas encomenar l'Església i la casa à un coñat meu que tingué tres dias seguits els Generals en la Rectoria, exceptuant les nits que sen anaven; i desprès haguè de fugir tambè per no poder aguantar els perills i no tenir que menjar. Durà tretse dies el trànsit per aquesta parròquia, i el dia 15 que ja habia tornat, molt poca gent va regressar. D'aquests dias podin faltar alguns baptistes però es trobaràn a Sant Feliu, S. Llorens, Gallifa i Granera".

Segons una nota de Joan Comas, metge, sembla que en una altra ocasió també van fer una altra visita ingrata els francesos:

"Hi havia en aquest poble D. Mariano Llobet i Baixeras amb altres senyores que l'any 1812 formaven una Junta que era de la Intendència de Barcelona. A fi de sorprendre l'esmentada Junta ( i si la partida dels francesos hagués estat sabedora de la posició topogràfica del poble hauria agafat si més no a l'esmentat Llobet Notario) per tal com vivia a casa Jaime Comas del carrer del calvari, i quan ell va fugir per una porta de la part d'enrere estava ja la referida partida al carrer mateix; i ell va haver de treure's el barret per no ser vist per la partida que travessava els horts del mateix carrer, i tot el contemplava des del punt cridat el Palau, de propietat de d. Miguel Albert junt amb el guia que va ser José Datzira i Comas, i un altre individu que encara viu".

El 1813, a causa dels francesos, es veia el poble reduït a la misèria. L'onze d'octubre de l'esmentat any es vió en greu dificultat i l'Ajuntament va rebre una carta de comminatòria que li va enviar el comissari de la Guerra que es trobava a Sabadell, en la qual feia responsables a tots els membres de la Corporació municipal, als comissionats i al Rector si l'endemà no portaven una bona quantitat de les cent tres quarteres de blat i de les quaranta-cinc càrregues de vi que el poble devia en concepte de contribució.

Com veiem, la pressió contributiva cap a les poblacions indefenses, tant de les forces patriotes com de les ocupants, les extorsions a partir de la presa d'ostatges i els simples saqueigs, van ser una constant a la vulnerable comarca.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org