EL PAPER DE L'ESGLÉSIA DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS. EL VALLÈS OCCIDENTAL

Un dels factors més importants a l'hora d'explicar la revolta contra els francesos és el paper determinant de l'Església Catòlica dins la societat de l'Antic Règim. Cal tenir en compte que la religió estava molt present en la vida diària de les persones d'aquella època. L'Església controlava grans extensions de terreny i acumulava enormes riqueses. La seva presència per tant es feia sentir en tots els àmbits, ja fossin espirituals o materials. Des de bon principi l'estament eclesiàstic va donar el seu total suport a l'ordre social tradicional.

Els religiosos es van mostrar especialment actius en el camp ideològic i propagandístic, però també van participar activament en els combats contra els francesos. Fins i tot es va crear un cos de l'exèrcit format exclusivament per eclesiàstics, intentant reprendre l'esperit de Croada, tot i que va tenir poc èxit.

El protagonisme dels religiosos va ser especialment notori al començament de la guerra. L'Església presentava els francesos com persones impies, irreligioses i sacrílegues. Napoleó era vist com la reencarnació del diable. Per donar a conèixer el seu pensament conservador produeixen una serie de romanços amb finalitat propagandística: "Déu està irritat" pels vestits de les dones ""moltas ensènyan los brasos i altres ensènyan els pits". Cal desconfiar del "taxidó de cutó".El mateix Napoleó és qualificat de "fiero francmasó"i descrit com "un dimoni, y és menester fer-li creus; es barbut com una cabra, y pelut de cap a peus". Per la seva part els oficials i funcionaris napoleònics veien els frares com éssers fanàtics que s'aprofitaven de la ignorància del poble per sotmetre'l i poder seguir mantenint els seus propis privilegis.

Tanmateix, però, cal matisar l'actitud del clergat. Per una part cal distingir entre el clergat regular i el secular. El primer és el que es va mostrar sempre més hostil als francesos, segurament perquè era el que hi tenia més a perdre. Temien, no sense raó, la supressió dels ordes monacals i la expropiació dels seus béns. Això va comportar que participessin més activament dirigint i pagant els insurgents i fins i tot participant personalment en els combats, com per exemple en el setge de Girona. Els frares van abandonar massivament els convents en els territoris dominats pels francesos. Els testimonis de la seva bel·ligerància eren força nombrosos. Ja fos a través de la propaganda contra els francesos amb sermons, pamflets, catecismes o premsa, o pagant les partides de guerrillers, la seva presència va ser constant al llarg de la guerra.

Per la seva part, el clergat secular va mostrar una actitud més ambigua, sobretot amb el pas del temps. Un cop superat un inici de la guerra on es van desfermar les passions sembla que molts canonges i sacerdots que no havien fugit en un primer moment van ser conscients de que eren més útils mantenint les seves obligacions pastorals i espirituals vers els seus fidels i mantenint el culte que enfrontar-se directament a l'invasor. També van veure que no era la intenció dels francesos acabar amb el seu estament. Aquests van saber reconèixer la seva funció social i els van permetre continuar sense gaires destorbs.

Malgrat tot això tampoc ens ha de fer pensar amb un clergat secular sempre dòcil i submís. Aquest pacte implícit entre ells i els francesos era circumstancial i els separava una gran barrera ideològica. I si bé alguns d'ells van mostrar una obediència passiva i fins i tot van prestar jurament a Napoleó, quan podien col·laboraven amb la resistència d'una o altra forma, ja fos conspirant o boicotejant els actes organitzats pels francesos.

Cal tenir en compte igualment que l'Església es veia amenaçada no tant sols per les tropes napoleòniques sinó també per les idees derivades de la Revolució Francesa, i que van penetrar dins d'àmplies capes de la societat. Van començar a sorgir idees liberals que qüestionaven els privilegis de l'estament eclesiàstic. L'Estat i particulars adinerats cobejaven les seves enormes propietats, mentre que els pagesos rebutjaven el pagament dels delmes. Els francesos van pensar que sent així el poble acceptaria de bon grat l'abolició dels ordes regulars, però malgrat tot els religiosos van continuar mantenint el seu control ideològic sobre la major part de la població, sobretot en l'àmbit rural, oposant-se a qualsevol projecte reformador.

Pel que fa al Vallès Occidental també es va fer sentir el rerefons religiós de la guerra. Al llarg del conflicte es produeixen innombrables saquejos d'esglésies, rectories, monestirs i altres propietats eclesiàstiques per part dels soldats francesos.: Rubí, , Sabadell, Terrassa, Sant Julià d'Altura, Sant Cugat, Montcada, etc. són víctimes d'aquests actes vandàlics.


Una bona mostra pot ser el Monestir de Sant Cugat del Vallès. A través del seu llibre de resolucions capitulars podem intuir l'ambient entre els monjos al llarg del conflicte. Per exemple, una anotació del 13 de juliol de 1808 ens diu el moment en que els francesos venen per primer cop al Monestir de Sant Cugat: "vingueren i robaren molta plata i saquejaren les cases, robaren lo diner de l'Arxiu i altres barbaritats que cometeren".

Tanmateix, aquesta és una de les darreres anotacions d'aquell any, doncs fins el 9 d'abril de l'any següent no hi han més resolucions capitulars. Hi ha pocs monjos al monestir, potser només tres o quatre "per la poca seguretat que se dispensava dins lo Monestir i sos individus habitaven dispersos (los pocs que hi havia) per les cases de la vila, únicament se reunien de dies dins lo Monestir"

Segons és desprèn de les anotacions, una de les coses que més els preocupa és la plata (els diners): "la plata està insegura a causa de la proximitat dels francesos" (10 de gener de 1810). Els béns mes susceptibles de ser saquejats s'amaguen en diversos llocs, com el Monestir de Serrateix. Però, degut a les possibles delacions, es canvia de lloc amb certa freqüència:" 30 de juliol. Cal canviar de lloc la plata i els papers amagats, ja que cada cop lo sap més gent".

L'hostilitat vers els francesos es fa sentir al llarg de tot el conflicte: sempre es refereixen a ells com "lo enemic". Intenten no pagar els impostos. Degut a aquest fet, alguns monjos són agafats com hostatges i conduits a la ciutadella de Barcelona. S'imposa el sistema coercitiu. En canvi, els impostos o ajudes sol·licitades per la resistència a través de la Junta o altres forces combatents semblen pagades de bona gana: "23 d'agost de 1810.La Junta Suprema mana l'entrega de plata de les esglésies i en vistes a estes ordres se decidí donar-la i que fra Bojons pàssia a Sabadell per informar-se del modo que se deu fer l'entrega". Paral·lelament els monjos donen un decidit ajut a les famílies dels sometents (25 d'abril de 1811). Aquest compromís amb la resistència és segurament encara més explícit com insinua la següent anotació: "1810. 22 d'agost. Llibre d'actes: esborrar-ne totes les anotacions compromeses".

Els monjos també celebren les victòries dels insurgents:1810. "6 de maig. Castell d'Hostalrich. Acció de gràcies per l'èxit de les nostres tropes en el siti. De vegades cal dissimular les celebracions, sobretot si els francesos hi són a prop: el 12 d'octubre de 1812 és fa un toc de campanes per celebrar el dia del Pilar, però en realitat commemoren l'aniversari de la victòria de Sant Domènec, esdevinguda el mateix dia.

Les relacions amb els pobladors són sovint ambivalents. Si bé són conscients de les penalitats de la guerra, no deixen de exigir els delmes, la qual cosa provoca alguns conflictes.

Els ingressos del monestir pateixen una forta davallada durant aquests anys. A la devastació produïda directament pels soldats, s'hi uneix la fam i la pesta: una anotació feta el 1810, però referida a l'any 1809 (segurament el pitjor de la guerra) és prou significativa: "es fa constar morts ocorregudes el 1809. Joaquim Surroca, fill de metge, mort el 18 de juliol, Joan Surroca, metge, dos dies desprès; Josep Surroca, un altre fill del metge, mort el 15 d'agost.". Tanmateix, però, sembla que els monjos no van patir massa fam, com es dedueix del menú de la Taula del Comú: "Degut a les apurades circumstàncies, per dinar: escudella, olla, un guisado i postres. L'escudella: de carn, farina, fideus o sopa. L'olla: de carn, farina, verdures. Lo guisado amb campanatge variat. Sopar: plat de verdura crua o cuita, guisado i postres. La carn, 7 o 8 unces per individu. Dies de dejuni: un sol plat de pesca salada. Ningú, ni pagant, té dret a fer-se guisar res a la casa del comú. Convidats decents: dues pessetes per dinar, una per sopar".

Per altre part, el Monestir sempre s'oposarà amb totes les seves forces a la reducció dels seus ingressos a través dels delmes.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org