LA GUERRA DEL FRANCÈS AL VALLÈS OCCIDENTAL: INTRODUCCIÓ

En aquest període la comarca del Vallés accidental tenia escassa rellevància dins del Principat, a nivell demogràfic, econòmic o estratègic. Durant la guerra del Francès no hi va haver grans batalles campals ni grans setges, i tampoc no formava part d'una ruta estratègica. Però va participar activament i va sofrir molt durament la guerra, organitzant l'esforç col·lectiu per a la resistència, no només per defensar la seva comarca, també per assistir en altres escenaris, tant en homes de defensa com en vitualles i subministraments.

No hi ha dades exactes sobre aquest període, però s'estima que la població del Vallés occidental el 1808 era d'uns 14 - 15 mil habitants. Actualment s'apropa als 900 mil. En aquests dos segles s'ha multiplicat per més de seixanta. En comparació, tota Catalunya té una taxa de creixement molt menor, ( té set vegades més població ) i no diguem la resta d'Espanya.

Les majors poblacions corresponien a Terrassa, amb més de 4.000 habitants, i a Sabadell, amb uns 2.300. L'altre nucli que superava, per poc, el miler de pobladors, era Sant Cugat.

També aproximadament, la població de la comarca va poder minvar durant la Guerra del Francès en una cinquena part.

Encara que en tota Catalunya potser el 80% dels habitants era camperol, els dos nuclis principals de Terrassa i Sabadell tenien una indústria tèxtil ja notable, ja que, per exemple a Sabadell, amb 2.300 pobladors, el nombre de treballadors relacionats amb la fabricació tèxtil rondava el miler, als que caldria afegir els de la indústria paperera i altres manufactures, la qual cosa suposa alguna cosa més de la meitat de la població.

No obstant això, el treball del camp era molt important per a la vila. Es conreava sobretot cereals, cep i olivera. Es conreaven 2094 quarteres i es deixaven 906 sense conrear. Les terres millors es dedicaven al blat; les de segona qualitat, a l'ordi, la civada i el sègol. Cada any es deixava en guaret entorn de 702 quarteres.

La vinya ocupava 505 quarteres; l'olivera, 124; les hortalisses i els arbres fruiters, 12; els llegums, 33; les patates i els naps, 11; i el cànem, 8.

El clergat regular disposava de 71 quarteres, i el secular, de 40. Això és per a l'Església al voltant del 5% de totes les terres conreades, sensiblement menor al 25% en tota Catalunya.

A Catalunya, la societat era majoritàriament agrària. Des de mitjan el segle XVIII en algunes zones favorables com les planes de l'interior i prelitoral, i sobretot properes a les ports principals, com Barcelona, va començar a orientar-se cap a una agricultura comercial. Vins, aiguardents, tèxtils i fruits secs eren els productes comercials més importants, el que va estimular la desforestació i la dessecació d'aiguamolls a fi de posar en cultiu noves terres.

Cap a 1770-1775 es va produir una crisi agrària provocada per la disminució de mà d'obra, l'increment dels salaris i el descens de la renda agrària. Aquesta situació va portar a una nova estratègia del burgès català, que es va orientar a una altra activitat relacionada amb el mercat americà, recentment obert als catalans: la fabricació de teixits de cotó de manera industrial, un sector nou en el qual no hi havia cap control gremial. Així el benefici industrial substituïa a la renda senyorial com a mitjà d'acumulació de capital.

Segons J. Vicens Vives, la invasió francesa, la guerra, la destrucció de les collites i l'acaparament dels béns de primera necessitat van provocar un cicle alcista de caràcter inflacionari. Un cop molt dur per a l'economia catalana, i més encara per al camperol, que es veia sotmès a una tributació directa creixent i a la disminució de les collites i del bestiar.

La situació durant aquests anys va ser dramàtica i a les pobres collites de 1809 i 1811, cal afegir la pobresa, la misèria, la gana, les epidèmies i la desesperació de 1812. Com ha demostrat J. Nadal, aquesta crisi de subsistència va desencadenar una vegada més la crisi demogràfica. Més que a les campanyes militars, les morts van ser degudes a les calamitats sofertes i a la fam.

Durant el segle XVIII el pensament il·lustrat havia qüestionat els privilegis de la noblesa i el clergat. A finals de segle es poden observar actituds d'insubmissió de la pagesia, que es resistia a pagar les rendes senyorials i els delmes. Aquesta actitud es va ampliar i va aprofundir arran de la guerra, produint-se reclamacions i revoltes antisenyorials en constituir-se juntes, davant del sorteig de quintes, o davant de la carestia i l'alça de preus. El 1810 i el 1811 hi va haver males collites, i els preus per quartera de blat, que el 1808 estava en 16-18 pessetes, en 1811-12 assolien les 40-47 pessetes.

Catalunya només produïa en temps normals les dues terceres parts dels seus aliments; la resta era importada d'Aragó, Itàlia i el nord de l'Àfrica. Però en temps de guerra aquestes importacions resulten gairebé impossibles. Així, el 1809, pels episodis de la guerra i l'epidèmia de tifus, les morts es van multiplicar per tres o per quatre en tota Catalunya, i el 1812, per la gana i la carestia, més del doble.

En el Vallés occidental, els industrials tèxtils van saber ascendir entre l'elit social, i ocupar els primers càrrecs en el govern municipal, junt amb unes propietats de finques que cada cada cop més adquirien amb els beneficis de les fàbriques. L'estament nobiliari, potser el 0'5% de la població en tota Catalunya, tenia escassa influència en aquestes viles, que eren de patrimoni reial, lliures del domini senyorial. El clergat, tanmateix, encara que feble numèricament (potser un 3-3'5%-3'5 en tota Catalunya), tenia una influència molt més gran entre la població. La societat civil estava molt penetrada per l'Església, i entorn d'ella es consagraven el naixement, el matrimoni i la mort.

L'Església tenia representants en tots els nivells de l'administració, a més d'una considerable influència a prop de la família reial. Va haver de compartir la competència educativa amb els ajuntaments i altres corporacions després de l'expulsió dels jesuïtes encara que l'educació distava molt de ser universal. Una gran part de la població era analfabeta, sobretot en les zones més agrestes o aïllades de les muntanyes.

La missa dominical i les cerimònies principals de la vida cristiana eren ocasions de trobada en comunitats, moltes de les quals es componien de masies disperses per una considerable extensió, el que facilitava l'aïllament. Es convenien matrimonis, es feien tractes o s'acordaven plets.

Durant la guerra, encara que la majoria d'alts càrrecs eclesiàstics o es van absentar o van acordar amb els francesos, el clergat baix es va aliar majoritàriament amb els patriotes i la seva rellevància als òrgans de poder i representació durant aquest període no va sofrir menyscapte. No obstant això va ser aquest període el que va portar algun canvi en les prerrogatives de l'Església. La Inquisició va ser abolida el 1812 per les Corts de Cadis, i allà es va continuar el procés de desamortització de béns eclesiàstics que havia començat durant el regnat de Carles IV i que, com ara, hauria de sofrir freqüents interrupcions. A més es van suprimir els drets senyorials i jurisdiccionals de la noblesa o el clergat, i també una major càrrega impositiva per a ambdós estaments.

L'Església consagrava i donava legitimitat als actes públics i privats. Es feien rogatives, romeries, processions, benediccions solemnes per subratllar la importància de l'acte. Els mateixos gremis participaven activament en les celebracions litúrgiques o de previsió i assistència a les necessitats, a través de les nombroses confraries.

En la resistència a l'invasor, el crit "Déu, Pàtria i Rei" era la inspiració per a la majoria d'accions, moltes vegades amb clergues al capdavant.

Les forces armades que es van mobilitzar a la comarca durant tota la guerra van ser els sometents, com a cos propi d'ella, milícia civil per a la defensa del territori proper; els miquelets, voluntaris que exercien normalment d'auxiliars de les tropes regulars, que servien sovint junt amb aquestes i els sometents en llocs o en accions de setge o emboscada. Tots ells formaven un exèrcit fragmentat, amb falta d'unitat en el comandament, la major part mancada d'instrucció i d'experiència, amb poca disciplina i freqüents i àmplies desercions, fins i tot en plena acció. Però van ser una forta constant de fustigació i sabotatge als francesos durant tota la guerra. El Coll de Montcada, i els guals del Llobregat i del Besós, i, al nord els estreps de Sant Llorenç amb el Coll de Daví i el mes de la Barata van ser les zones més actives.

Finalment la guerra va deixar devastada la comarca, fruit del mal en les persones i els béns que van produir tantes calamitats. Però aquesta crisi va obligar a la comarca a renovar-se i, liderada per Sabadell i Terrassa, va començar a buscar nous mercats per substituir els anul·lats per la situació de guerra, i aquesta va ser una dinàmica que va provocar l'expansió extraordinària que va transformar la comarca en poques dècades.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org