LA GUERRA DEL FRANCÈS AL VALLÈS OCCIDENTAL

LA GUERRA A TERRASSA

EL PRINCIPI DE LA GUERRA I LES ACCIONS DEL BRUC

Els primers dies de febrer de 1808 es divulga la notícia que les tropes franceses es reuneixen en el Rosselló per tal d'entrar a Catalunya. El dia 13 aquestes tropes entraven a Barcelona, on es van topar amb l'oposició de les autoritats barcelonines, encara que van haver d'admetre-les davant de les ordres terminants de la cort madrilenya: "que las tropas francesas fuesen recibidas y mejor tratadas que las españolas".. Es va divulgar que les butlletes d'allotjament eren només per a tres dies i que anaven de passada per a Cadis. Però en lloc de tres dies, van estar més de sis anys, ja que no van sortir de Barcelona fins al 28 de maig de 1814, quan ja Napoleó no era governant.

Després del sainet dels canvis de monarca representat a Baiona -primer Ferran VII renuncia a favor del seu pare, Carles IV, i després aquest a favor de l'emperador i finalment aquest delega la sobirania espanyola en el seu germà Josep-, comença escampar-se el desconcert entre els catalans i, després dels dubtes inicials, s'alcen en armes contra l'invasor.

A començaments de juliol, el general de les forces d'ocupació de Catalunya, general Duhesme, publica un ban que diu: "Todo pueblo grande o chico que se atreva a levantarse, será privado de sus privilegios y desarmado; y si en él se derramare la sangre francesa será quemado y sus autoridades que no habrán contenido la turbulencia serán juzgados criminalmente".

Com no podia ser de cap altra manera, l'ocupació de Barcelona va determinar el caràcter de la resistència en tot Catalunya, però majorment en els llocs pròxims com el Vallès, inerme i franc, excepte pel Coll de Montcada. Després de desemmascarar-se les intencions dels francesos, s'inicia la rebel·lió. Lleida, i després Manresa van ser les primeres ciutats en llançar públicament en el foc els farcells de paper timbrat francès. La rèplica no es va fer esperar.

Dissabte dia 4 una divisió de l'exèrcit francès composta per 3.800 homes, manada pel general Schwartz va sortir de Barcelona en direcció a Manresa, encara que un temporal providencial els va obligar a romandre a Martorell fins al matí del dia 6. La notícia d'aquesta detenció inesperada s'estén amb rapidesa pels pobles de la comarca, la qual cosa els va donar temps per preparar-se per a la defensa, i mentre uns sometents es dirigien al camí reial del Bruc, d'altres se situaven en el Coll de Daví, o en altres punts també estratègics.

La part del Bruc va ser l'itinerari elegit pels francesos i allà els esperaven els sometents, disposats a fer-los front.

La batalla del Bruc del 6 de juny casualment coincideix amb el mateix dia que la Junta Suprema del Govern d'Espanya declarava la guerra "al emperador Napoleó I y a la Francia mientras esté baxo su dominación y yugo tirano...No dexaremos las armas de la mano hasta que el emperador Napoleó I restituya a España nuestro Rey y Señor Fernando VII y las demás personas reales"

Quan els francesos van arribar a les rodalies del Bruc, alguns paisans de Manresa van poder contenir l'enemic disparant-li després dels arbusts a boca de canó. Per uns moments els van obligar a dispersar-se, encara que els francesos van arribar a ocupar la muntanya de Can Maçana. Quan l'Ajuntament i la Junta de Govern de Manresa van conèixer la situació, van reunir més municions i armes del sometent de Sallent, Santpedor i Moiá. L'enemic va fer un reconeixement del terreny escarpat que hi havia fins a Manresa, i, mentre estava indecis respecte a què fer per no ser molestat pels sometents, van arribar uns cent homes de Santpedor amb un timbal, que era de la Congregació dels Dolors d'aquesta població, i sis càrregues de cartutxos. Un home desconegut, probablement un soldat dels que havien fugit de la guarnició de Barcelona -per a alguns historiadors es tracta d'Isidre Lluçá i Casanoves, fill d'un camperol de Santpedor-, va demanar als seus paisans que li deixessin el timbal per tocar-lo. Quan els francesos van sentir el so del timbal, van pensar que arribaven reforços de tropes de línia de la plaça de Lleida i Cardona, i van fugir ràpidament. Torbat, l'exèrcit francès es va retirar vergonyosament per la carretera del Bruc i va ser perseguit fins a més allà d'Esparreguera. En total, els francesos van perdre 400 homes, dos canons i una caixa que va prendre el sometent de Santpedor. Les forces catalanes comptaven amb uns cent fusells, 15 roves i 18 lliures de pólvora i 11 roves de bales de plom. Aquesta va ser la primera derrota en tota regla d'una divisió francesa de 3.800 homes per part d'uns paisans que no tenien cap perícia militar i que lluitaven "per la seva pàtria, la seva religió i el seu rei".

Hi va haver encara una segona batalla del Bruc, el 14 del mateix mes de juny, també guanyada pels patriotes.

PRIMERES ACCIONS A TERRASSA

Dos dies després de la memorable acció del Bruc, l'Ajuntament de Terrassa rep una ordre de la Junta General del Govern de Catalunya, nou òrgan de poder suprem al Principat que va substituir l'Audiència ja en aquests primers dies de guerra, amb instruccions per a l'organització de la defensa contra els atacs dels francesos, amb data 8 de juny de 1808.

"...es molt convenient que per sostenir la forsa de la gent armada i despeses consernents es tingués una Junta en aquesta ciutat señalant per ella el dia 12 del corrent a les 11 del matí d'un comisionat d'eixa que junt ab els dels demés pobles es pugna prendre un mètode sòlid, i expedit per no posar-se á no poder continuar-se la defensa de Nostra Santa Religió, del Rei i de la Pàtria, ab la intel·ligència, que si alguns pobles petits volen ajuntar-se per elegir solament un Comisionat podran practicar.ho, i si el Pàrroco vol servir-se concòrre  juntament seriosa molt convenient (...) "

Quan va arribar a Terrassa la notícia de la victoriosa batalla del Bruc, ocupava l'alcaldia en propietat l'expert fabricant Salvador Vinyals i Galí, que, com veurem, es va destacar especialment en les activitats de resistència a l'ocupant, junt amb el també fabricant i diputat per Terrassa Joaquím Sagrera.

Hi ha constància de l'alçament dels sometents en el  Vallés, que van sortir en persecució dels francesos que retrocedien cap a Barcelona; en el pont d'Abrera van obrir foc contra l'enemic i "tan aterrados iban los franceses, que si llega el somatén de Terrassa que retrocedió y se levanta el de Martorell, no vuelve uno a Barcelona".

Però no hi havia suficient amb l'entusiasme abnegat, però intermitent dels sometents. Calia organitzar la defensa de manera més eficaç i constant si no volien els patriotes ser desbordats pels francesos, i a aquest efecte es van enviar instruccions generals de part de la Junta General del Govern, de Manresa a les poblacions del  Vallés, però, temorosa d'un nou atac francès,  La Junta de Manresa va donar ordres per reforçar els llocs de Can Maçana, la Barata i el Coll de Daví, llocs estratègics que dominaven els camins que portaven a la capital del Bages:"A los señores comandantes del Coll de Daví.- En virtud del oficio que acaba de recibir la Iltre. Junta, del Bayle de Sabadell, por indisposición del comandante de Vich, y motivos que expresa, ha acordado que todos los somatenes de ese apostadero se coloquen en la Barata como punto fixo, y que el Sr. Alsina con una buena fuerza de Somatenes pase inmediatamente a Sabadell y obre de concierto con el primer comandante de Vich. Igualmente ha acordado que Vms. Elijan Adecanes de aquellos Somatenes, que juzguen más a propósito.

Manresa, 10 de junio de 1808. "

El mateix dia s'enviava un grup de sometents a rellevar els anteriors del Coll de Daví.

LA JUNTA DEL VALLÈS

Aquells dies estaven concentrades en el Coll de Montcada les forces del Vallés Occidental, que es van mostrar impotents per resistir a la columna francesa que hi havia sortit en persecució dels sometents vallesans. Aquests es van retirar i els francesos, furiosos, van pegar foc a l'ermita de Nostra Senyora de  Montcada, en la cimera d'aquella muntanya.

A l'alçament de  Mataró va seguir el de Manresa i es va produir quan les tropes de la divisió de Chabran van haver d'abandonar la ciutat el 7 de juny de 1808. L'endemà, el corregidor va convocar tot el consistori a casa seva i va organitzar el Sometent per bloquejar l'entrada dels soldats francesos al Baix Maresme des de Barcelona. Després es va constituir, per aclamació popular la nova Junta, presidida pel coronel Antoni de Coupigny, que era el corregidor.

El dia 11 es va constituir en Granollers la Junta Corregimental del Vallés, després de l'ocupació de Mataró i de la dispersió dels vocals de la Junta local. El caràcter de la Junta queda patent amb el fet que el president era la mateixa persona que feia d'alcalde gran en el règim anterior.

Les disputes entre les Juntes de Mataró i de Granollers van obligar la Junta Superior de Catalunya a dictaminar que cada una ho fos del seu poble respectiu. El 9 d'agost de 1809 ambdues juntes es van fusionar i l'octubre es va acordar que la Junta Corregimental del Vallés fos a  Mataró i que fos president el corregidor d'aquesta ciutat i vicepresident l'Alcalde Major de Granollers.

L'endemà de la constitució de la Junta Corregimental del Vallés, dia 12, l'esmentada Junta assenyalava el numero de persones amb les quals cada poble "ha de mantener en el cordón de este Partido armadas y provistas de comestibles". Dirigia, a més, aquest comunicat als pobles del Vallés occidental: "Los pueblos de este Partido notados en el margen afrontarán inmediatamente al puesto donde les destinará el Bayle de Terrasa los hombres del Somatén que se les notan, los quales relevarán dichos pueblos en la conformidad que bien les paresca, y los deberán mantener existentes en aquel puesto hasta que otra cosa se les mande por la Junta General de Gobierno de este Partido, con apercibimiento que no cumpliendo dichos pueblos con lo que se les manda serán castigados por su omisión.

Granollers 12 de junio de 1808".

Les forces que havien de ser permanentment a les ordres de l'alcalde de Terrassa Salvador Vinyals  estaven compostes de 295 individus, segons aquesta distribució:

Terrassa vila, 50; Terrassa afores, 20;Sabadell, 44; Sant Feliu de Codines, 41;Sant Cugat, 36; Caldes de Montbui, 35;Sentmenat, 15; Castellar i Sant Feliu del Racó, 12; Rubí, 10; Sant Llorenç Savall, 10;Matadepera, 6; Cerdanyola, 4; Barberá, 3;Polinyá, 3; Santiga, 3; Gallifa, 3.

L'armament, la manutenció i el sosteniment dels sometents va ocasionar abundants despeses i encara majors haurien de produir-se "con motivo del establecimiento del Cordón de éste Partido" Per això, el 14 de juny s'envien noves ordres als ajuntaments perquè "el caudal público de éstos se entregue al tesorero de la Junta, quien entregará recibo" I a més "se hace saber que se ha abierto (la Junta) una suscripción de un empréstito gratuito, sin intereses para el público..."D. Joaquím Sagrera contribuyó a ellos con "la cantidad de quatro cientas y sincuenta libras catalanas las que fueron invertidas por la Justicia de la mencionada Villa al referido objeto y al mismo tiempo proporcionó para municiones veinte arrobas de plomo y quatro arrobas de pólvora de valor ciento setenta y sinco libras diez sueldos." A més, "once fusiles, pólvora y municiones, legumbres, bacalao, tocino y otros comestibles". Los días 15 y 16 de junio, unos comisionados de la Junta de Manresa, entregaban a Sagrera, 21 cajas de cartuchos y 21 cajones de piedras, los cuales distribuyó entre la tropa".

Durant els següents dies, la Junta convoca a tots els miquelets del Vallés perquè es presentin a Granollers per rellevar els "miquelets i sometents" que estaven en la línia de Montcada, ordre que ha de reiterar en dies successius, així com altra convocant als alcaldes i regidors de cada una d'elles, amb un capellà rector, a la capital del Partit. Aquests s'excusen, declarant que no poden deixar soles a les poblacions en aquells moments per l'amenaça enemiga.

El dia 20, l'alcalde de Terrassa va manar que es fes l'allistament ordenat per la Junta Superior del Principat des de Lleida, el qual comprenia tots els homes des dels 16 als 40 anys d'edat. L'ordre era que mentre hi hagués solters, aquests serien els primers en ser mobilitzats, i, faltant aquests, ho serien els casats i vidus, començant pels que no tenien fills, fins a arribar al nombre fixat. Els altres compresos en l'allistament constituirien la reserva.

El dia 4 de juliol una divisió francesa comandada pel general Chabran, composta de 3.500 homes, sortia de Barcelona disposada a desbaratar els plans dels vallesans. Aquesta sortida els va costar cara. Van voltar tres dies pels voltants de Montcada, fins que es va retirar vençut i amb unes 800 baixes.

En la defensa del Vallés occidental va destacar, com apuntem a dalt, l'alcalde de Terrassa Salvador Vinyals, que freqüentment feia circular ordres com aquesta entre els pobles de la seva circumscripció: "Es enteramente necesario el que cuiden estas justicias (Sabadell, Caldes de Montbui y Sant Feliu de Codines) de enviar víveres al cordón de Montcada, adonde se han apostado unos 600 hombres que han partido de esta hoy muy de mañana, como también el de enviar refuerzos para unirse con aquellos, a fin de que no desmaien en lo que se han propuesto de no desemparar aquel punto, mientras no les falten comestibles que es la más acertada providencia para poder sostener el indicado cordón. Terrasa, 10 julio 1808" D'aquests 600 hi havia almenys 100 de Terrassa; l'endemà es va tenir notícia que els de Sabadell, Caldes, Sant Feliu, Polinyà i Plegamans havien sortit amb forces i provisions per tancar el pas als francesos pel Coll de Montcada.

El dia 17 de juliol, una altra ordre de la Junta del Partit, estipula que es presentin miquelets armats a Granollers des de tot el Vallés, amb provisions i un mes de paga per avançat, a raó de 5 reals diaris, a càrrec dels pobles. La idea és que la Junta s'encarregui del manteniment dels miquelets, però entretant s'organitza el Partit, hauran de ser les mateixes viles les que se n'ocupin; a més confirma que els miquelets en servei han de ser en igual en que els sometents.

Durant la resta de l'any la Junta, ja operativa, fent de corretja de transmissió d'instàncies superiors o generant la pròpia Junta del Partit ordres pròpies, emet una sèrie d'oficis a les localitats per articular la resistència, la intendència i el finançament:

Així, el 20 de juliol la Junta estableix que "pareixi prevenir-se els perjudicis que poguessin causar les operacions del nostre exército, es resol que no es lliure passi a cap individu que sigui per al trànsit a Barcelona o els seus inmediaciones(...) ".

El 30 de juliol:"sobre los caballos de marca, que tengan siete palmos y medio o más(...)" "

Així mateix, per evitar en la mesura possible arbitrarietats de les forces patriòtiques en armes contra els habitants dels pobles "...que todas las fuerzas armadas se pongan a las órdenes del comandante del Corregimiento, don Francisco Barceló, y que se diga a los oficiales migueletes y a los comandantes somatenes que no molesten a los pueblos del Partido (...)."

A continuació copiem, per la seva eloqüència aclaridora, dos llargs fragments de sengles missives escrites a començaments de juliol per l'animós alcalde vallesà a la "Molt  Ill. Junta Suprema de Govern d'aquest Principat:

"Aunque no creemos que las actuales fuerzas del enemigo sean suficientes para internarse mucho a la Provincia o separarse del punto que ocupan en Barcelona, con todo estamos en la firme persuasión que lo son para hacer correrías en especial por todo el Vallés y quemar y robar todo quanto allí encuentren. Aún quando nuestras fuerzas fuesen bastantes para evitar e impedir aquellas, pero sus presentes circunstancias las inutilizan absolutamente porque estando, como está digámoslo así, al arbitrio de muchos de los Somatenes el situarse en los puntos que más les acomoda y pasarse de uno a otro a medida de su gusto, y aún el apartarse de la línea y regresar a sus domicilios; sucede frecuentemente que quedan algunos puntos absolutamente indefensos y lo quedan casi siempre aquellos que por su situación no proporcionan los mejores medios naturales de defensa. Esta falta se observa en la carretera llamada de Coll de Montcada y en el paso del río Besós. Quando no estuviere de por medio este mal, tenemos el de que algunos menos valerosos de los Somatenes se retiran con facilidad de los puntos a la vista del enemigo, y motivan el que los esforzados hagan otro tanto ya por verse desamparados, y ya porque a veces abandonan los primeros unos puntos que ocupándolos los enemigos precisan la retirada a los segundos. Estas retiradas, si bien son pocas las que se han hecho hasta ahora, se practican con absoluto desorden y no se para la fuerza a un punto determinado, sino que cada uno se va adonde le acomoda a distancia de muchas leguas del combate facilitando al enemigo que en corto número todo lo abrase, saquee y degüelle. Este desorden y estos males proceden de la falta de un Gefe supremo, inteligente y de recta intención que mande y esté a la vista del Exercito, y de peritos subalternos que cumplan con exactitud y según las reglas de la guerra las órdenes de aquel, y las hagan cumplir igualmente que las suyas a la fuerza que esté baxo su respectivo mando. La penetración de la Junta reconocerá que este es el remedio que ganando momentos debe conseguirse; pues con él se proporcionará la fuerza adonde sea menester, se auxiliará la que se vea atacada, se executarán las operaciones con orden y acierto, se reformarán y realizarán planes combinados, y en una palabra se conseguirán la subordinación y el orden de que carecemos absolutamente habiendo tantos Gefes, quantos son los somatenes sin ninguna sujeción entre ellos, ni tampoco entre los mismos y la gente que tienen a su disposición. Mientras no se adopte este proyecto tendremos la guerra entre nosotros mismos porque aunque no nos provoquemos mutuamente con las armas, nos acarreamos recíprocamente la muerte y el desorden con la falta de subordinación y de inteligencia y con la imbecilidad no contenida de algunos. Dignase, pues, la Junta de aplicar todos sus desvelos a tan interesante objeto, que animará más y más el valor de los esforzados catalanesy nos proporcionará el que tantos soldados veteranos que andan divagando con disgusto entre los Somatenes porque aborrecen el desorden y que por lo mismo no trabajan con el fruto que desean, se esmeren a acreditarse, para lo cual fuera tan bien muy importante que se llamasen todas las tropas veteranas que han emprendido nuestra causa para que formasen cuerpos separados, logrando con ello una buena porción de tropa de línea disciplinada y capaz de emprender un plan de importancia".

Al cap de pocs dies, es dirigia novament a l'esmentada "Ilma.Junta Suprema de Gobierno de este Principado" dient-li:

" Esta villa y su parte foránea están continuamente desvelándose y aplicando todos los medios, ya de fuerza, ya de caudales propios de los particulares para contener la invasión del Enemigo. Su proximidad la hace mirar más de cerca los males que le amenazan, y consultar muy maduramente los medios de precaverlos, no sólo realizando aquellos que están en su mano sino que también proponiendo a V.S. Illma. Como Jefe Supremo del Principado aquellos que sólo penden de su deliberación. A este fin tiene elevada suplica a V.S.Illma. sobre el nombramiento de Jefe Militar, y sobre otros puntos que ha creído de suma importancia. La invasión del enemigo en el llano del Vallés(en donde todavía permanece), ha hecho experimentar a esta villa y su vecindad las funestas resultas que temía de la falta de orden y subordinación en el armamento destinado para contenerle. Ya miramos más de cerca nuestra total ruina. Granollers y su comarca está bajo su ferocidad. Y es árbitro ya el enemigo de disponer de los ricos graneros desde Hostalrich hasta el río Llobregat, y desde la Costa de Mar hasta los montes que terminan el Vallés. Estos incalculables daños dimanan de haberse mirado con mucha indiferencia el paso del Besós y del Coll de Montcada; el quedar estos puntos indefensos, se origina de la arbitrariedad que se abdica todo Somatén, y compañía de Migueletes para situarse en el punto que mejor le acomoda por más que sea en grande distancia del enemigo; Y este arbitrio, causa de todos los males, de la falta de un Gefe Militar, que al tiempo que con la autoridad competente mande la gente armada y la destine al punto en que debe colocarse, combine también las operaciones de los varios destacamentos, ordenando se auxilien en caso de ataque. Estamos palpando todos los días, que el enemigo reúne todas sus fuerzas al punto que quiere atacar abandonando los demás, baxo la seguridad que aunque nuestro exército se apodere del que abandona el enemigo, le es fácil a éste posesionarse otra vez de él, dirigiendo al mismo todas sus fuerzas, de manera que el método que ha elegido el enemigo es, no defender particularmente punto alguno, ni situarse en paraje determinado, sino invadir sucesivamente con toda su fuerza todos los que ocupan nuestros apostaderos. De ahí y de no auxiliarse estos mutuamente en caso de ser atacados, resulta que no se les puede hacer frente y que rompe toda la barrera que se le opone, robando, devastando y sacrificando en distintos días todos los pueblos adonde pueda llegar, no separándose una jornada de la capital. Sólo el punto del Bruc por su particular situación, y por haber dirigido allí la Junta de Manresa toda su fuerza y la de los pueblos de la Montaña, es el que queda libre de la invasión del enemigo. No dexan los pueblos del Vallés de tener en ello alguna satisfacción, pero se conduelen al mismo tiempo de que pudiendo, como puede, defenderse aquel punto, poniendo la fuerza más inmediata al enemigo, esto es, a las crestas de las montañas de alrededor de Barcelona, no se practique esa diligencia, que al mismo tiempo aseguraría a estos pueblos del Vallés y animaría más estas gentes que ahora viven desalentadas a causa de mirarse que se les abandona a la voracidad del enemigo. No dudamos que este proyecto se realizaría, y que se conseguiría el fin de él, si estuviera la Provincia bajo el imperio de un Jefe Militar que estando al frente de la fuerza armada dispusiera las cosas, según los varios momentáneos eventos que ofrece la guerra.

Estas importantísimas reflexiones no dudan estos pueblos que conmoverán el ánimo de V.S.Illma. para no perder momentos en el nombramiento de un Jefe Militar que capitanee la fuerza, pues a diferirse llegaría el mal a tales términos que difícilmente tendría remedio o a lo menos quando con sentimiento tendríamos una gran porción de la Provincia devastada y hecha presa del enemigo.

Si el nombramiento de Jefe Militar es un objeto de la mayor consideración no lo es menos el tomar las medidas convenientes para hacer fondos con la mayor brevedad. El Partido de Granollers está en gran parte bajo la dominación del enemigo, y esto ha quitado la oportunidad de que la Junta de gobierno residente en dicha villa (que queda disuelta) de tomar resoluciones sobre el particular; y habiendo sucedido lo propio de la Junta de Mataró, todo su Corregimiento adolece no sólo del mismo mal, sino que también por la indicada evasión está privada la mayor parte de los pueblos de contribuir a tan importante objeto, y la restante comprometida y obligada a haber de socorrer las infelices familias que han emigrado de aquellos. Esta infeliz situación ha motivado el que algunos de los que se habían alistado ya por Migueletes en la villa de Granollers vayan abandonando sus Compañías por faltarles el socorro que no puede suministrarles la disuelta Junta, y este abandonamiento iría cundiendo a no sacrificar esta villa y otros pocos pueblos que no están baxo la dominación enemiga, los caudales particulares para acudir a la prestación de estos socorros. Este medio Sor. Illmo. Va agostándose, debiendo suportar la carga común un corto número de pueblos o más bien pocos individuos de los mismos. Creher suficiente el Real Catastro y el resultado del mayor Desmero y del Noveno Decimal para tan vasto proyecto es no meditar la cosa como corresponde, y querer llegar al momento que careciendo de todo fondo, ha de abandonarse la Causa que defendemos. Dígnase V.S.Illma. tomar bajo su alta consideración esta tan urgente necesidad y los medios de remediarla. Oyga los clamores de estos pueblos que de más cerca que otros miran su total exterminio.

Terrasa a Julio 15 de 1808".

Com exposa l'alcalde de Terrassa, aquests pobles estaven totalment abandonats a la seva sort, de manera que la seva defensa quedava subjecta a la resistència dels naturals, sobretot d'aquells que podien sufragar les despeses de la seva autoorganització: "...como don Joaquín Sagrera fabricante de paños de la presente villa, en el día 30 del mes de julio de mil ochocientos y ocho, me entregó para la manutención y gasto de somatenes que se rehunió en esta villa a fin de contener al Enemigo, la cantidad de quatro cientas sincuenta libras catalanas las que se invirtieron por el alimento y calsado de los defensores de la Patria".

DE PASSADA CAP A GIRONA

En el matí del 7 d'agost arribava a Terrassa procedent de Martorell el comte de Caldagués amb tres companyies de fusellers del regiment de Sòria, una de granaders del regiment de Borbó i dos mil miquelets i sometents de diversos corregimientos, comandats pel coronel Baget, i tres peces d'artilleria. A la tarda sortien de Terrassa en direcció a Girona.

Aquestes forces nacionals van derrotar a les tropes franceses del general Duhesme, els quals es van veure obligats a abandonar el primer lloc gironí i a retirar-se precipitadament a Barcelona.

Una de les companyies que més heroicament es van comportar en la defensa de Girona va ser la formada pel brau capità Valentí Puig i Farreras, de Mura, la qual es componia principalment per gent de Mura, Talamanca i Rocafort.

Mentrestant els francesos van incendiar el monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebrón amb l'arxiu i la biblioteca, i van realitzar els consegüents robatoris i actes de pillatge de calzes i altres ornaments sagrats.

Després de la sorollosa retirada dels francesos a Girona, les terres vallesanes tornarien a convertir-se en el teatre normal de la guerra, i per això la Junta del Vallés, amb data 21 d'agost, es va dirigir al capità general de Catalunya, marquès de Palacio, dient-li:

"Jamás este Corregimiento puede temer como ahora la furia del enemigo por habérsele opuesto constantemente todos los pueblos, pero nunca le harán mella si logran que V.E. mande apostar una partida de tropas capaz de sostener un cordón desde Molins de Rey por Rubí, San Cugat, Moncada, Santa Coloma, hasta Badalona. Esta diligencia privaría indubitablemente toda comunicación con el enemigo, y facilitaría la organización de los Migueletes, que no podrá conseguirse mientras los enemigos nos obliguen a batirnos cada día, como lo harán si por medio de un cordón respetable no se les contiene dentro de Barcelona".

Aquells dies les forces populars vallesanes es militaritzaven sota la denominació de miquelets, els quals fins i tot s'uniformaven. A Terrassa, actuava de representant de la Junta Corregional, per al vestuari del terç de miquelets del Partit, Joan Bta.Galí, el qual es va encarregar de la compra dels teixits. A la fàbrica de Sagrera va adquirir "veinte i seis piezas de paños negros y azul celeste, que se emplearon para el vestuario de los Migueletes del Vallés"

A conseqüència d'haver-se generalitzat l'ús de l'uniforme a la resta de la Península, les fàbriques vallesanes van esgotar completament els draps blaus.

A últims d'agost l'alcalde Vinyals feia pública la disposició següent:

"Recibida orden del Comandante de armas del Vallés, con acuerdo del señor Bayle de San Cugat don Francisco Majó, que sin dilación alguna manden a todos los hombres útiles para las armas de San Cugat, Sardanyola, Terrasa y parte foránea, Olesa, San

Llorens, Castellar, Sentmenat, Sabadell y Barberá, acuden a recibir las instrucciones al sujeto que está a la cabeza de cada pueblo.

Casa de Campo de los Monjes, 26 de agosto 1808, Joaquín de Nouvilas".

El 28 d'agost, l'alcalde de Terrassa, Salvador Vinyals, envia una carta als altres pobles del Vallés occidental demanant cavalleria, a raó de:

Rubí : 10 de cadira i 4 mules de tret|tir; Sant Cugat: 10 de cadira i 6 mules de tir; Valldoreix i Cerdanyola: 10 de cadira i 6 mules de tir; Ripollet i Mogoda: 4 de cadira i 4 mules de tir; Santa Perpètua: 4 de cadira i 4 mules de tir.

El dia 2 d'octubre el coronel Milans, des del seu campament de Sant Jeroni de la Murtra, donava compte del valerós comportament d'uns miquelets de Terrassa:

"Participo a V.S. que al mismo tiempo había mandado a los capitanes don Francisco Barata y don Segismundo Parés que se presentasen frente a la Trinidad figurando atacar, a fin de impedir los socorros; los que no se contentaron con figurarlo, sino que atacaron: y como los franceses creyeron que los ingleses habían hecho un desembarco, se retiraron hasta el lugar de San Martín; habiéndose distinguido en esta acción los dichos Capitanes, y lo mismo don Joseph Parés".

Tots ells eren vallesans, de Terrassa.

DERROTA FRANCESA A SANT CUGAT

El dia 10 d'octubre va sortir de Barcelona una forta columna francesa amb artilleria i cavalleria. El seu objectiu va ser el campament de Sant Jeroni de la Murtra, defensat pels terços de miquelets comandats pel Coronel Milans, els quals es van veure obligats a abandonar les seves posicions. I, una vegada trencat el cordó que protegia el Vallés, els francesos es van llançar sobre Granollers, on van entrar a sac.

Llavors els pobles vallesans van demanar auxili als de les comarques veïnes. La Junta de Manresa va rebre la següent missiva de l'Ajuntament de Terrasa, de data 13:

"Después de la desgracia de haberse apoderado los enemigos del campamento de don Francisco Milans y por consequencia fatal hallarse el Vallés invadiso por los franceses, se ha levantado el Somatén para el socorro de las urgentes necesidades y hallándose sin municiones, entreguen al dador de la carta una carga de cartuchos con balas de tres y otra de dos quartos y otra parte de onsa".

Des de Granollers les tropes franceses van retrocedir, en direcció al Vallés occidental.

Aquells dies visitaven Caldes i Terrassa els militars Ramón Folguera, gran de brigada del Reial Cos d'Enginyers, i Francesc Sanpons, parametge de l'Exèrcit, que venien amb la missió de preparar "l'establiment d'un Hospital de campanya al poble que millor es proporcions".

Però aquests dos militars, adonant-se de l'alçament general del Vallés per la proximitat de les tropes franceses i de la plena convicció que la "Divisió francesa pretenia dirigir-se cap a Sant Cugat i Terrassa a donar algun saqueig" van decidir enviar ràpidament un missatger a Molins de Rei per informar el comte de Cadalgués. Aquest expert general va ordenar que l'exèrcit es posés immediatament en camí cap a Sant Cugat guiat pel mateix missatger.

Aquesta acció, que va tenir lloc el dia 12 d'octubre, és considerada una de les més brillants de tota la campanya, ja que l'exèrcit napoleònic va quedar sorprès i derrotat per forces molt inferiors en nombre.

La batalla, que es va iniciar entre la capella de Sant Domènec i la població, va acabar amb la fugida completa i desordenada de les tropes franceses, les quals van ser tenaçment perseguides per les forces nacionals fins a les mateixes muntanyes de Sant Pere Mártir, en vista de Barcelona.

És curiosa l'anècdota següent, explicada pel mateix rector de Vallvidrera:

"Air dia 12 Octubre de 1808 pujà al cap de la costa de Vallvidrera lo General Lechi acompanyat de diferents oficials, setse soldats de caballs y xexanta de infantería pera veurer si desde aquí ab una ollera podría divisar la vila de Sant Cugat ahont de ells ni había anat un gran número"."

El general francès va tenir, tanmateix, l'afortunat contratemps de no poder veure, ni amb ulleres de llarga vista, la vila de Sant Cugat. Realment va ser afortunat que aquell dia l'atmosfera no li fos propícia. Es va estalviar un bon ensurt.

Des del 15 d'octubre se succeeixen les peticions de material, armament, transports i fons a les viles del Partit:

El dia 15, es demanen "seis cargas de 12 cajones; munición de todos los calibres de fusil y otro cajón con piedras y chispas..."

El dia 20 del mateix mes davant d'una petició de fons des de la Junta del Partit:

"... el ayuntamiento no tiene fondos, pues los entrega a la Junta del Partido; por lo tanto: solicita a los particulares 4 mil duros a cuenta. Actualmente ya han adelantado más de 2 mil duros para el vestuario (...)"

Per altres, aquesta batalla sorprenent i victoriosa va omplir de goig als vallesans, com van posar en relleu diversos testimonis. Entretant, es produïen moviments de rearmament entre les diverses poblacions a fi de poder pressionar els moviments de l'enemic des de Barcelona. El dia 27 van sortir de Barcelona uns tres mil soldats francesos en direcció a  Montcada, els quals, segons un comunicat de guerra francès, es van trobar que "una nuve  de Miqueletes i paisans enviats per Milans del Bosch, van venir a coronar les altures de San Andrés i San Gerónimo sobre el Besós".

Llavors es va produir la despoblació dels pacífics monestirs dels voltants de Barcelona.

A l'esmentada acció del Besós es va destacar notablement la companyia del terç de Granollers  "al comandament del comandament el més antic Senyor  Valentín Puig".

Des de llavors els francesos ja no s'atrevien a sortir confiadament de Barcelona, ja que els guerrillers eren promptes per emboscar-los per tot arreu.

Per això  Sagrera, en data 30, escriu a uns clients de Buenos Aires:

"Si bien que ahun estamos con sinco mil tigres en la Capital, acuden por todas partes manadas de cazadores los quales van anchando los caminos para franquearnos el libre paso de los carruajes marítimos y terrestres". Tanmateix, diversos testimonis donen compte de la duresa de les condicions de vida com a conseqüència de la resistència a l'ocupant:

"Aquesta terra baixa està exhausta de diners, ja per els pagaments que ens assenyalin com per a acudirà la justa causa, i com est és un poble que te els caudals espergits per diverses parts del regne en moltas d'elles han estat sacrificats, motiu per el que no es pot esperançar cobrar un quarto i això després de sentiro els potentats ho jamega la pobra gent...y crega que encara que no sia aquesta el teatre de la guerra és el canal i població que ha patit,pateix i patirà mentres duria la present guerra, doncs és ahont s'acut per tot quant imaginar es lluita. "

I no només es reclamen contribucions des de la Junta del Partit o la Superior de Catalunya, sinó també des de la comandància de les tropes de línia espanyoles:

El dia 12 de novembre de 1808, senyor Gregorio de Laguna, general de les tropes de línia de Llevant, des de Sant Cugat, mana a les Justícies dels pobles del  Vallés que aportin:

RUBI: 4 bagatges majors i 6 de menors; TERRASSA: 3 carros, 12 bagatges majors i 7 de menors;  ULLASTRELL: 4 bagatges majors i 2 de menors; OLESA: 20 bagatges majors i 6 de menors;  VILADECAVALLS: 4 bagatges majors i 2 de menors; MARADEPERA: 1 carro, 3 bagatges majors i 2 de menors; SABADELL: 2 carros, 8 bagatges majors i 4 de menors.

TOTAL: 6 carros, 55 bagatges majors i 29 de menors.

Durant tota la contesa s'observarà el caràcter improvisat de l'autoorganització institucional i armada, derivat de l'ocupació de la capital del Principat i la desaparició dels seus òrgans de govern, així com de la desarticulació dels sistemes administratius i fiscals; se succeeixen peticions d'ajuda d'uns òrgans a altres, en homes, subministraments, contribucions de numerari, etc. que no sempre poden ser ateses.

Tota l'atenció dels vallesans estava posada sobre Barcelona, ciutat que el 8 de novembre va rebre el primer atac de les forces nacionals comandades pel general Vives.

"El nostre  Exército - escriu Sagrera - és molt a prop dels murs de Barcelona, i els maleïts, engabiats que ja no  hosan  sortir. Però on l'atropellen és a l'Empordà, però ha partit per allà el general Redinch amb una bona divisió que segurament els farà posar al Castell de San Fernando".

Però això no va evitar que els "maleïts engabiats" fessin alguna nova incursió, ja que a començaments de setembre "es va presentar a la vila de Sabadell distant una llegua d'aquesta vila el General Frances Milasobrics, qui li va enviar amb data 6 Desembre del mateix any de mil vuit-cents vuit, una ordre perquè aquesta vila (Terrassa) contribuís amb mil racions d'ordi. I havent-se compromès amb la resposta que no obeïen altres ordres que les del seu legítim govern va quedar així el Poble compromès en termes que va precisar a absentar-se totes les autoritats i la major part de la gent del mateix".

Aquesta patriòtica actitud de les autoritats egarenques va ser des de després seguida aquells mateixos dies amb motiu de l'entrada de les nombroses forces franceses a Catalunya, alçant Sometent general quan van entrar "els reforços dels enemics amb el General francès Sain-Cyr".

Per l'esmentada causa el dia 14 es rebia la crida següent de la Junta del Vallés:

" Alarma, alarma pobles tots del Vallés! Els enemics els francesos bàrbars i indignes d'anomenar-se homes es troben en les immediateses d'Hostalrich i ve adesolar aquest pahís i tota la Província. És doncs indispensable i us ho mana molt expressament aquesta Junta sota pena de la vida i confiscació de tots els béns que tots des de l'edat de deu i fins a l'edat de seixanta anys abandonin per un moment els camps i tallers i que amb tota sort d'armes us reuniu després, en aquesta vila a rebre les ordres de l'Exmo. Sr. General Redingg que al capdavant de vosaltres i de les seves tropes us conduirà al camp de l'honor i de la victòria. Granollers 14 de desembre de 1808".

Malgrat tots els esforços, l'exèrcit patriota el dia 16 perdia la memorable batalla de Llinars i, derrotat, es replegava des del  Baix Montseny al Llobregat.

Així ho comunica Vinyals a la Junta de Manresa:

"Nuestro exército desde Granollers se marchó a Cardedeu y a Llinás a atacar a los enemigos: hubo una sangrienta batalla y mucha pérdida por ambas partes, pero nuestro exército se retiró con algún desorden hacia Ripollet, Sant Cugat y Molins de Rei y otros que habían pasado a la parte de Mataró. Los enemigos pasaron por la expresada villa de Granollers y aún que creo habrá quedado alguna división en dicha villa por auxiliar el botín, el grueso del exército ayer sábado entró en Barcelona. A Molins de Rei se halla el General Reding y el General inglés Doyle y a más de ser allí todo el grueso de nuestro exército ha llegado allí mismo la 1ªdivisión de la 2ª(¿) del expresado Sr. Reding que viene de Granada. Es quanto puedo informar (...)

Terrasa 18 Diciembre de 1808 a las ... de la mañana - Salvador Vinyals. Bayle.

P.D. Nuestra línea del Llobregat también se ha retirado a Molins de Rey".

Malgrat la difícil situació generada per la derrota, els patriotes no es van acovardir: els sometents del Vallés, Manresa i Igualada es van reunir amb les tropes espanyoles davant Montserrat: "Allí acudió el día 19 de Diciembre de 1808 el heroico Somatén de la villa de Terrassa, reuniendo el general Reding una fuerza española de más de once mil hombres".

A la mateixa ribera del Llobregat va tenir lloc en aquells dies una altra desgraciada jornada per a les tropes patriotes, després de la qual es va rebre en el Vallés aquesta circular datada a Manresa, que mostra el dramatisme de la situació:

""Catalanes intrépidos y fieles españoles: los desgraciados acontecimientos que acabáis de ver, han precipitado a la Patria a los umbrales de la ruina. El enemigo ha invadido ya una gran parte de la Provincia y amenaza atacar al Bruch, punto que tantas veces os ha llenado de gloria.

Un crecido número de esforzados paisanos se han reunido allí para impedirlo. ¿Pero permitiréis que estos vuestros hermanos que protegen vuestras vidas, vuestras propiedades y vuestra sagrada religión, desfallezcan o abandonen vuestra defensa por no perecer de hambre? Si tal hicieseis, dejad de nombraros españoles, y si acreditais vuestro patriotismo, creed que todo tiene remedio. Sí, hijos, venceremos si obramos como verdaderos catalanes y seremos vencidos si olvidamos nuestros deberes.

Esperadlo todo de nuestro patriotismo y temedlo todo del criminal egoísmo. Atended a las necesidades de la patria; socorredla hijos sin esperar el día de mañana. Los momentos son preciosos, no los perdáis, si no queréis perderlo todo".

L'HOSPITAL PROVISIONAL

Aquells dies Terrassa es trobava en constant perill de veure's atacada per l'enemic, el qual rondava per aquells contorns.

Això va fer que s'aquarteressin a la vila forces del Regiment de Bassa comandades pel coronel Miquel de Haro i que es lliuressin repetits combats entre els contendents.

Llavors l'esmentat coronel va ordenar a l'Ajuntament que instal·lés un hospital Provisional de Sang, el qual va ser erigit "en un sol matí, per assistir als malalts que acabaven de ser ferits en una batalla a prop de casa Santangini al camí que passa de la vila de Terrasa a la de Martorell no es van lliurar altes per entrar en l'hospital, ni baixes per sortir, si sol era l'únic objecte l'aviat socors dels infeliços ferits en el camp de l'honor, estant únicament encarregat per a l'auxili i socors dels ferits el  Rdo. P. Fra Joseph Puigmartí religiosos capuxino, i a aquest li lliurava Sagrera com a encarregat de l'Ajuntament tots els diners i altres que necessitava".

Tal com el propi Sagrera testimonia en un dels seus escrits: "Als últims de l'any 1808 i 1809, quant es posà un Hospital Provisional en aquesta la vaig veure, em comissionà l'Ajuntament i sufraguí de mon caudal,medicines infermers i aliments com i també tots els instruments necessaris per quebradures, d'ossos, venes, tela, draps, etc." 

EL FUNEST 1809: SOTA EL JOU DELS INVASORS

El dia 17 de gener les tropes franceses arriben a Sabadell, en la qual "villa no hicieron ningún destrozo particular, no obstante de haberse fugado la gente, y de estar en las cercanías haciéndoles un vivísimo fuego, junto con los Somatenes de Castellar, Sentmenat y otros pueblos vecinos".

Les forces vallesanas durant molts dies es van mantenir fermes en l'altre costat del riu Ripoll, entre la Salut i Sabadell.

Llavors, segons notícies que el dia 26 de gener va consignar el baró de Maldá  "en la vaig veure jo de Sabadell s'ha pillat un espia, est (és) l'Apotecari molt rich iacomodat, ab cartes de correspondència al General Francès Duesme, i acabarà de fer d'espia pagant.la ab el cap.".

Un testimoni de l'època, Ventalló, explica que, en una de les incursions, les tropes napoleòniques "atreviéronse en cierta ocasión a bajar hasta la Riera, a media hora de la villa, doce coraceros franceses, y los doce fueron acuchillados por los vecinos de Terrasa".

A primers de febrer, trobant-se a Vilafranca el general Wimpffen, amb 5.000 homes per cobrir el Penedés i el Pla de Bages, estava en constant relació amb els prohomes del Vallés. Va ser quan l'esmentat militar va entrar en relació amb Sagrera, a qui confia la costosa i delicada missió de "posar uns minyons apostats des de Sant Celoni a Vilafranca, de dos en dues hores, a fi de trasladar.li les notícies dels moviments de l'Enemichs, tard i matí" missió que es va complir satisfactòriament.

A mitjan març, els francesos van ser trets d'Igualada, i en retirar-se cap a Barcelona van atacar i van derrotar a les forces espanyoles que defensaven el pas del Llobregat, a Molins de Rei, les quals, liderades per Milans i Clarós, es van retirar a Terrassa.

En la documentació d'aquells dies consta que, trobant-se a Terrassa la divisió del General Wimpffen, la qual "se hallaba detenida en la villa sin recursos para su subsistencia" Sagrera va pagar "per a subministrar als defensors de la Pàtria": 160 lliures a Rafael Puimartí "armer per els fusells"; 296 lliures a Salvador Vinyals, Benet Vendrell i T. Solench  "per subministrar el terç de Granollers"; 68 lliures quinze sous Ramón Tarrall, porter, "per alimentar als presos de la presó"; 232 lliures deu sous a Josep Anton Bosch, distribuïdor, "quatre carregas, quatre cortans oli per subministrar a les tropes a raó de 30 durs la càrrega"; 118 lliures a Marian Benet, criat de l'Ajuntament per "dos càrregas tres cortansoli per les llantias"; i a Pau Sagrera, distribuïdor, per 294 quintars 1 rova de palla, 253 quintars 3 roves de lleña de pi i 29 quartans 7 corteras 2 picotins ordi i blat de moro".

Sagrera confessa que "tots els rebuts els entreguí a l'Ajuntament i a favor de la vaig veure jo".

Estant Wimpffen en aquells dies allotjat a casa de Sagrera, l'esmentat militar "va manar traslladar el Convent de Sant Francisco, l'Hospital Militar i en els dies que va tardar a incorporar-se d'ell el comptador es va cuidar Sagrera de mantenir l'Hospital a les seves expenses, i a més, veient que els malalts dormien al terra, va lliurar una gran porció de fusta d'àlber, un paller sencer i tela per construir llits i vergonyes".

A matí del dia 23 de març es va presentar en vista de Terrassa una forta divisió francesa que venia de Rubí per la riera del Palau. Els habitants de la vila i les forces nacionals comandades per Wimpffen van deixar la població per prendre posicions a les veïnes serres de li Martines i de Can Poal, on es van col·locar dues peces d'artilleria. Terrassa va resistir heroicament, però després d'un parell d'hores de lluita, el poble va quedar en poder de l'enemic. Vet aquí un comunicat del mateix Wimpffen a la Junta de Manresa:

"Los enemigos en fuerza de seis-siete mil hombres me han obligado a abandonar el punto de Terrassa después de haberles hecho toda la resistencia posible en tanto que me permitían mis fuerzas; parte de mi trop ahe enviado a reforzar los puntos del Bruch; y otras se hallan en casa Ubach y con otra parte me hallo en este punto. La precipitación con la que los enemigos atacaron, que fue casi antes de saber su llegada a Molins de Rey, no permitió de extraer los víveres que existían en Terrasa a mucha distancia del pueblo, esto, y no haber venido las acémilas que por disposición de los

Comisionados de la Real Hacienda se pidieron a esa, serán, puede ser, causa que me obligarán a abandonar este punto, y tanto más que no tengo ni una acémila para hacer buscar las municiones que se depositaron en uno de los caseríos intermedios. De todos modos procuraré de mantenerme en lo posible, pero convendrá de que envíe V.S. parte de su somatén práctico de lo enriscado de estos montes, tanto para guiar las tropas, como para ocupar las alturas y oponer mayor resistencia al enemigo en el caso que tratase querer penetrar por ese punto. Todo lo que participo a V.S. para su gobierno y conocimiento. (...) Venta de la Barata 24 de marzo de 1809. Luis Wimpffen.

Muy iltre. Junta Gobernativa de Manresa".

L'entrada dels francesos a Terrassa i la seva permanència en la localitat, després de l'ardorosa resistència, no només dels cossos armats (miquelets i sometents) sinó de tots els veïns, va ser a sang i foc, causant nombroses víctimes i la destrucció va ser sistemàtic. Múltiples testimonis donen fe dels estralls causats pels ocupants. Fins i tot van obligar els veïns a qui portessin els mobles de la seva casa a la plaça pública amb què van fer gran foguera. Van robar el que van poder, i van cremar i van destruir a tot arreu, de la qual cosa no es va salvar el patrimoni Sagrera, la seva casa i la seva fàbrica, estralls que posteriorment van ser valorats en 213.333 de reials de velló. Les parròquies del Sant Esperit i de Sant Pere no es van escapar tampoc de la rapinya. Després de robar les joies van cremar en aquesta última l'altar major. En suma, hi va haver gran devastació i el poble va quedar en estat de calamitat.

Entretant es produïa el saqueig de Terrassa, una de les divisions franceses es va encaminar a Sabadell, població que va caure a les seves mans dimecres sant, que aquell any es va convertir dia de "robos, saqueos, asesinatos, violencias las más horrorosas, a las doncellas y casadas fueron las que llenaron de llanto y consternación a Sabadell en un día tan Santo como el que celebra la Iglesia".

El mateix dia del dijous sant van pujar al cim de la muntanya de Sant Llorenç de Munt, i llavors l'antic cenobi "vio profanados sus venerables muros, y quemados sus altares por las tropas francesas el 30 de marzo de 1809, día del Jueves Santo, el día más grande y más santo de la Iglesia Católica".

Així mateix, en Rubí "no deixaren casa per robar, quedant l'Església sens la menor alaja, que les trovaren allà ahont ho tenien amagat. En Sant Cugat tampoc sen escapessin part de la vaig veure jo i  terme. En aquesta parròquia de Vallvidrera...vingueren diversos dies a robar la Rectoria..., per `especialment el Divendres i Disapte Sant...; en aquesta Rectoria i Església el dit Disapte el posessin de manera que cap de bestiar hi quedà de valor, en tant que l'Església no s'hi digué Missa fins al cap de molts dies, ni menys es poqué habitar la Rectoria de molt temps".

"A San Julián d'Altura...quemaron tots els altars, que eren molt bonics i daurats, sense perdonar les sagrades Imatges, ni els cadàvers dels sepulcres".

"Però on van alleujar la seva sacrílega desesperació, va ser a l'Església de Junqueras, distant com mitja hora de Sabadell. Es va entrar en ella un Capità, un Tinent i un Cadet i aquest, refinament heretge, va prendre el sagrat vas, i marxant al lloc comú va llançar o sacrilegi mes abominable! Les sagrades formes. En va trobar després una de aquestes en lloc tan immund el Capellà Rector, sent encara present l'autor de tal maldat. Quin horror! ".

La pròpia Junta del Vallés descriu, en una carta dirigida al capità general Teodor Reding, el tràgic panorama militar que llavors presentava la comarca:

"Los enemigos actualmente ocupan casi todas las villas y lugares desde el Llobregat a la Riera de Granollers, y desde el Besós a la sierra de los montes de la parte de tramontana. Se observa un continuo tránsito de Barcelona al Vallés, y del Vallés a Barcelona...Van recorriendo el Vallés palmo en palmo, roban cuanto encuentran, queman lo que se les antja, y matan a sangre fría a algunos de los que tienen la desgracia de caer en sus manos. Los habitantes de las villas y lugares del llano se han refugiado en las montañas. Allí han retirado las mujeres, niños y viejos, los víveres que han podido, el vestuario y alhajas más preciosas; pero ni este asilo es bastante seguro. Celada la rapacidad francesa con el pillage, trepa hasta lo más escarpado y escondido de los montes...Todas las Divisiones que vinieron del Panadés y Campo de Tarragona, se hallan dentro del Vallés, y no hay aquí fuerza para contenerlas".

Era tal la superioritat de les forces invasores que els mateixos generals francesos van creure arribada l'hora de la rendició total de la comarca, sobretot tenint en compte les amenaces del que passaria si no ho feien. Per això, les enemigues avançades que es trobaven a prop de Canovelles, aprofitant potser que era divendres sant, van enarborar la bandera blanca per parlamentar. Els vallesans van correspondre, i llavors es va avançar un missatger del general de les tropes franceses i en nom d'aquestes els va intimar que deposessin les armes i tornessin tranquils a les seves cases, ja que l'exèrcit francès només feia la guerra a les tropes regulars i no als paisans, i els informava que si no accedien a tals propostes tenia ja allà una divisió francesa, que esperava una altra i que aviat també arribaria la de Saint-Cyr, per obligar per la força els que no volguessin romandre pacífics de grau.

La contestació dels vallesans no es va fer esperar. L'endemà, dissabte de glòria, la van lliurar per escrit al general francès al seu mateix campament de Granollers. Deia així:

"Estos paysanos, que tienen a grande honor de ser una porción, bien que pequeña, de la noble, generosa y valiente Nación Española, están íntimamente penetrados de los males que han recibido de las tropas francesas en las muchas ocasiones, que por desgracia han invadido sus pacíficos dominios: las casas incendiadas, los muebles y efectos robados, las tímidas mujeres violadas, asesinatos a sangre fría, y sobre todo profanados los objetos de la religión de sus padres, han sido el fruto de sus servicios que habían prestado a aquellas tropas cuando el Gobierno español mandaba alimentarlas. Horrorizados justamente de tan duros procedimientos, no tienen otro arbitrio que repeler la fuerza con la fuerza, y por más que por sí solosno puedan sostenerse en sus pueblos abiertos e indefensos, se atrincherarán en los montes inmediatos, serán sus valles los fuertes que les defenderán y desde ellos opondrán a sus enemigos la más tenaz resistencia, mientras el Gobierno les ordene mirar como a contrarios a los vasallos de Napoleó primero. El General que manda en Cataluña a las tropas Españolas, es el conducto, por el qual deben venir a dichos paysanos las órdenes a que deben sujetarse. En este instante se da parte a S.E. de la proposición que motiva, este escrito: sus mandatos serán los únicos obedecidos, y entretanto se espera de la benignidad del General francés, que cesarán las hostilidades en estos pueblos, que en este supuesto no cometerán alguna contra las tropas francesas, aunque permanecerán los paisanos en los puntos que ocupan. Si contra toda esperanza fuera desatendida tan justa proposición, no habrá medio de que no se valgan estos naturales, para librarse de la invasión que padecen: son muchos sus recursos, nunca se rendirán a un poder, que no les ha manifestado otro derecho que el de la fuerza. Émulos en valor y constancia de toda la España, que resiste tan iniquo poder, no se separará jamás este partido de los nobles sentimientos que respeta la Nación entera. El General Saint-Cyr y sus dignos compañeros, podrán tener la funesta gloria de no ver en este país más que un montón de ruinas; podrá gozarse como los Caníbales de pasearse sobre los cadáveres que sacrificare a su furor, pero ni ellos, ni su amo dirán jamás, que este partido del Vallés, rindió la cerviz a un yugo que justamente rechaza toda la Nación.

Esta responden todos los paisanos del Vallés representados en los que ocupan las expresadas alturas. A 1º de Abril de 1809. Los Paisanos del Vallés".

Aquesta valerosa resposta, que va merèixer l'assentiment general, va servir perquè desplegués encara més l'esperit patriòtic, expressant-se en la lluita en forma de cançons com aquesta:

" Catalans, gent valerosa,

De la Pàtria tots amants,

Acudiu contra els francesos

D'un tirà vil partisans.

Tots a l'arma, tots a l'arma,

Contra aqueix mònstruo infernal

Que sols viu de sang humana

Amb crueltat sens igual.

Això es constata admirablement a través de l'obra "Barcelona captiva" en la qual el P.Ferrer es refereix a la resistència vallesana i presenta la relació del nombre de carruatges que cada dia entraven a Barcelona carregats de ferits francesos procedents del Vallés.

L'heroica resistència dels vallesans va desconcertar els francesos, els quals per fi es van allunyar d'aquest territori.

Diu així, amb data 17 d'abril, un comunicat d'Esteve Pagès, vocal de la Junta del Vallès, dirigit al capità general:

"Me adelanto a participar a V.E. como sé de positivo, que el Exército enemigo mandado por el General Saint-Cyr ha marchado en número de 12 a 15 mil hombres entre caballería e infantería hacia Vich. Ha partido en dos Divisiones, la una desde Terrasa, por San Feliu de Codinas, Castelltersol, Moyá y Centellas, y otra, con nuestros prisioneros de guerra y los walones que se hallaban en Barcelona, desde esta de Granollers, por la Garriga y Riera del Congost. La retaguardia salió ayer al amanecer, y con su salida ha quedado libre de la odiosa presencia del Exército francés este territorio.

Desde que este lo invadió por la parte de Terrasa, los Somatenes del Vallés estaban en acción continua batiéndose todos los días con él, pero desde el día 29 de Marzo último que fue invadida esta villa de Granollers, Cabeza de todo el partido, el Somatén ha sido general sin pasarse día ni tal vez hora , en que no sostuviesen con el Exército contrario un vivísimo fuego y el más seguido.

Es cierto que todas nuestras fuerzas no eran suficientes para detener las marchas de las columnas enemigas, pero las incomodaban a cada instante, mataban a muchos soldados y les herían a infinitos, y desde las montañas se burlaban de todas sus fuerzas y de toda su tan decantada táctica y pericia militar."

Per la seva activa i valerosa participació en la lluita, Salvador Vinyals va ser premiat i va elogiat fins i tot pel comandant general de l'Exèrcit Nacional, marquès de Compingny i per la Gaseta Espanyola de Madrid, el 29 de maig. Ja era considerat com un dels majors herois vallesans.

EL DIPUTAT-MINISTRE DOCTOR BARATA

Un altre dels homes més destacats dels primers anys de la guerra va ser el prestigiós advocat doctor Antón Barata, fill de la casa pairal de La Barata, a prop de Matadepera.

Al constituir-se a Tarragona, al 6 d'agost de 1808, al nou govern o a Junta Superior del Principat de Catalunya, va ser nomenat vocal el Dr. Barata, diputat del Corregiment de Mataró.

Per decret de la Junta Superior, de l'esmentada data, Catalunya quedava distribuïda en 14 corregiments, cinc dels quals pertanyien a la província de Barcelona:

Barcelona, Vic, Manresa, Igualada i Mataró, aquest últim comprenia els pobles del Vallés i del Maresme.

Durant els anys 1807-1808 el "Dr. Do Antonio Barata, advocat de la Reial Audiència de Barcelona en la mateixa domiciliat", va actuar constantment com a assessor de l'alcalde de Terrasa, Salvador Vinyals, que va deixar el càrrec per llançar-se a la defensa de la pàtria envaïda. I el lloc que va deixar vacant en la Cúria de Terrassa va ser ocupat (1808-1813) pel seu germà el Dr. Joan Barata, advocat dels Reials Consells. Al cap d'un mes, el Dr. Barata i el representant de la Junta Central, Tomás de Veri, es troben a Vilafranca del Penedés, on els dies 6 i 7 de maig es reunien secretament amb dos representants dels patricis barcelonins per tractar de la conspiració que el dia 11 hauria d'esclatar a Barcelona, conspiració que va fracassar. La Junta Superior de Catalunya, que no tenia residència fixa i obrava d'acord amb les necessitats de la guerra, va ser de maig a octubre al Reial Monestir de Poblet, des d'on redactava la seva famosa proclama als catalans, del qual triem el següent fragment:

"No se tracta solament de socorrer Girona, sino de recobrar lo que momentáneamente se ha abandonat al enemich, y també lo que una casualitat inesperada puguía posar en sas mans; que essent ocurrencias comunas en la guerra, no deu desesperar ningú de la llibertat de la Pátria, per una ocurrencia passatgera, que no pot ni deu causar lo menor transtorn en el camí de la Provincia.

Si algú hi ha que prefereix sas comoditats, a la llibertat de Girona y a la salvació de la Pàtria tota, que sia per sempre borrat del catàlogo dels verdaders catalans..."

Redacció del que no va ser aliè, igual com en moltes altres proclames patriòtiques de la Junta el Dr. Barata.

Més tard Barata es va traslladar a Madrid, on va exercir els càrrecs més importants i influents de la Cort. Sabem que, a primers de març de 1821, Ferran VII, d'acord amb el Consell d'Estat, va nomenar ministre de finances al Dr. Antón Barata, ministeri que va regentar fins al 28 de febrer de 1822. Així mateix, també es va fer càrrec del Ministeri de Gràcia i Justícia per aquestes dates.

EL FLAGELL DE LA PESTA

La gana, la pesta i la guerra acostumaven a anar de la mà en aquells temps. Efectivament, amb les tropes franceses arribava al Vallés un enemic encara més terrible que les hosts invasores:

l'epidèmia de tifus, a causa de la qual "en aquesta vila (Terrassa) en van morir més de la meitat dels veïns que l'habitaven".

Així, en resposta a un ofici de la Junta del Vallés donada pel regidor degà de l'Ajuntament de Terrassa s'expressa:

"En contestación al oficio de V. del día de ayer, con el que me previene que sin la menor demora, ni escusa, y bajo la responsabilidad de mi persona y bienes, disponga que hoy a las quatro de la tarde comparezca a esta villa de Sant Cugat, toda la gente de mi jurisdicción con todo género de armas, o sin ellas, de la edad de 15 a 45 años; digo: que en esta villa en la actualidad no hay persona alguna; pues no ignorará V. la miserable epidemiaque padece desde que se ausentaron los franceses de esta villa; como que al día habrán fallecido más de 500 personas y se hallan enfermos..., sin gente para asistirlos, y mueren miserablemente. Bien sabe el activo patriotismo de esta villa desde el principio de la guerra contra los Franceses, y que ha sido la única que se ha distinguido de todo el Vallés, y al día se ve en el apuro y conflicto de no poder ayudar en cosa alguna. Pero si Dios permite la salud a los pocos vecinos de este pueblo (como así lo espera) cumplirá con su deber, y aún más de lo que le corresponde, como ha hecho y V. no ignora. El auxilio que podía dar esta Villa, se lo lleva el cementerio de San Jayme en número de diez a doce personas diarias. Que es cuanto puedo y debo decirle en contestación a su citado oficio. Dios guarde a V.S. muchos años. Terrasa 25 Mayo 1809. Ygnacio Vidal, Regidor Decano.

Altre testimoni es el de Sagrera, que el 16 de juny de 1809 escriu al seu cosí Joan Rovira, de Cádiz:

"En nuestra Patria (Terrassa) no queda gente, pues entres meses se experimenta faltan 900 almas..."

Durant el trienni 1808-1810 a la vila deTerrassa hi va haver 1187 defuncions, quan en el trienni anterior de 1805-1807 havien estat 294. A començaments del segle passat, el cementiri de la vila encara es trobava situat a l'empara de l'Església del Sant Esperit, tocant a la casa prioral, el qual, en iniciar-se l'epidèmia ja resultava insuficient per acollir més cadàvers. Per això el dia 27 d'abril de 1809 s'acordava que tots els difunts de la vila fossin enterrats al cementiri militar establert provisionalment a l'altre vessant de Vallparadís, a prop del castell de Sentmenat. Aquest cementiri (20 de maig) va haver de ser ampliat "en atenció de patir l'esmentada vila de Terrasa unes malalties molt rigoroses i els molts morts que cada dia s'han enterrat i s'enterren d'un mes a aquesta part, ha quedat ja ple el Cementiri de la Parròquia i vazos de l'Església de cadàvers".

Vet aquí els baptismes i defuncions que van tenir lloc en les dues Parròquies de Terrassa:

ANY	PARROQUIA DEL SANT ESPERIT		PARROQUIA DE SANT PERE
	BAUTISMOS	DEFUNCIONES	BAUTISMOS	DEFUNCIONES
1805	156	96
1806	163	108
1807	164	90
1808	191	187	28	20
1809	97	774	17	103
1810	151	226	23	27
1811	131	81	23	29

El nombre extraordinari de defuncions de l'any 1809 coincideix, com pot veure's, amb la notable disminució dels naixements de les dues parròquies de Terrassa. De manera que l'any 1809 moririen, entre la vila i la Parròquia de Sant Pere 877 persones, quan la mitjana anual abans de la guerra no passava de 115 a 125 persones. Els baptismes de l'any 1809 van ascendir a 114, mentre l'any anterior havia estat de 219.

La gana també es va fer sentir agudament: "Para que se pueda formar una cabal idea de la terrible miseria que afligía al vecindario de Terrasa, miseria que era casi general en todo el Principado, basta decir, que se hacía pan de salvado solo, de brisa (orujo) molida, de bellotas, de piñones y sarmientos molidos. El que podía comer pan de habas, maíz y otras legumbres ya no era pobre. Se comían casi todas las hierbas del campo, incluso las calsidas".

La fam era tan horrorosa "que va convertir a esquelets la major part dels seus habitants". Per socórrer als més necessitats "es va habilitar el Convent dels PP. Recoletos de San Francisco per a casa de Beneficiència i es van emprendre diversos treballs aconseguint d'aquesta manera salvar nombroses famílies de les grapes de la mort. Era al capdavant de la Beneficiència de Terrasa, el Rdo. P. Religiosos Francisco Petit, Religiós franciscà natural d'aquesta vila. "

EN DEFENSA DE GIRONA

El dia 12 de juliol de 1809 la Justícia de la vila de Terrassa confecciona una llista de les persones pertanyents a les diferents classes a efectes d'enganxament:

Solters que no són fills únics de vídua, de 16 a 40 anys: 228 Solters fills únics de vídua, de 16 a 35 anys, i solters caps de família de 16 a 35 anys: 25 Casats de 16 a 35 anys: 235 TOTAL: 488 individus.

A mitjan agost, en el Vallés se'n van formar 40 companyies de 100 homes cada un, distribuïdes en divisions de 500, els quals havien de prestar eficaç ajuda en la defensa de Girona. Quatre de les esmentades companyies estaven formades exclusivament per individus solters, de 16 a 40 anys, de la vila i terme de Terrassa, i dos per elements de la vila de Sabadell. A últims de novembre, la Junta Suprema del Principat va intentar en va el major esforç, aixecant en massa al poble de Catalunya, es van posar 50.000 homes drets de guerra i van exigir a les persones benestants un préstec de dos milions de durs, dels quals Sagrera va contribuir amb 800. Però, malgrat tots els esforços, Girona va capitular el 10 de desembre de 1809.

A mitjan gener de 1810 es trobava a Terrassa el governador militar i capità general Marquès de Campoverde, complint la comesa de fer espiar l'enemic. El dia 21, de manera sorpresiva es va llançar amb les seves tropes contra les franceses acampades en Santa Perpètua, que les componia un batalló de 400 homes, la totalitat dels quals va caure mort o presoner.

SEGONA ESTADA DELS FRANCESOS

Després de la marxa dels francesos de les viles vallesanes, les forces d'aquestes continuaven pressionant l'enemic, d'acord amb les ordres rebudes de la Junta Superior.

El dia 30 de gener de 1810 els francesos trepitjaven per segona vegada la vila deTerrassa. Aquesta segona visita no va tenir les catastròfiques conseqüències de l'anterior, ja que al cap de dos dies els francesos havien abandonat no només aquests contorns sinó fins i tot el Vallés, dirigint-se els seus 4 o 5 mil homes d'infanteria i 500 de cavalleria, a dues columnes, a Vic i aGirona. No obstant això, es van traslladar molt de pressa a lloc més segur prohomes i propietats. El dia 6 de març, el mariscal de l'Imperi i Governador General de Catalunya,Augereau, decretava una nova organització política per a Catalunya, dividint-la en quatre departaments: Montserrat, capital Barcelona; Ter, capital Girona; Boques de l'Ebre, capital Lleida, i Segre, capital Puigcerdá. El departament de Montserrat el constituïen tres subdepartaments: Barcelona, Manresa i Vic. I el subdepartament de Barcelona, nou cantons més: Barcelona ciutat, quatre; Terrassa, Granollers, Mataró, Calella i Vilafranca. El cantó de Terrassa comprenia: Terrassa,Sabadell, Olesa, Sorbet, Quadra de Clarà,Viladecavalls, Ullastrell, Matadepera, Sant Miquel de Toudell, Quadra del Vallparadís,Sant Llorenç Savall, Sant Feliu del Racó, Sant Esteve de Castellar, Sant Pere de Terrassa,Sant Julià d'Altura, Sant Vicenç de Jorqueres,Sant Quirze de Terrassa, Sant Feliu de Vila de Milanys, Riusec, Rubí, Sant Cugat, Santa María de Campanyà, Valldoreix, Sant Medir,Valldaura, Cerdanyola i Barberá.

Decidits a annexionar-se el Principat, els francesos, per mitjà del general Augereau, duc de Castiglione, i per guanyar-se la benevolència dels seus naturals, va llançar una proclama conciliadora, en català, que deia:

"Catalans: Sa Magetat Imperial, habentme, pux confiat el Gobern de aquesta hermosa Provincia, me apresuro en manifestar la particular estima que me mereix un poble esforsat, industriós y actiu..."

Sí, vencedors de Atenas y Neopatria, se va restablir vostre antich comers d'Orient. La Pàtria Catalana va a renàixer de las suas cendras. Vostra población, disminuïda en seguida de la conquista de la América, será més numerosa que no lo era en temps de vostre esplendor. Napoleon el Gran, vos va a donar un nou ser. Las suas paternals miradas vos han fixat; vostra sort lo ha interessat, y sou baix sa poderosa protección..." Catalans: jo consagraré las miats vetllas y treballs per la vostra felicitat...Entreu en el ordre, auxilieu-me ab los vostres esforsos. Jo reuniré alrededor meu tots los homens virtuosos e ilustrats de la vostra Pàtria; jo me ocuparé incessantment a corregir tots los desordres, y vos procuraré la prosperitatde què és susceptible vostre sòl e ingeni. En això se fundan vostre interés, els meus vots i la meva glòria".

La reacció de la gent a aquesta proclama va ser d'indiferència. A mitjan març de 1810 les tropes franceses s'apoderaven de Manresa, que van trobar deshabitat, ja que els veïns havien abandonat les seves llars. A primers d'abril les tropes franceses van deixar de manera sorpresiva la ciutat del Cardener i es van dirigir a Barcelona. En divulgar-se la notícia, les tropes nacionals del brigadier Manso i el coronel Francesc Rovira, després de perseguir-les, els van atrapar "abans d'arribar el Coll de Daví, doncs en un informe que hem rebut de l'oficial encarregat dels presoners, a la casa de San Jayme (Vallhonesta) ens diu que en custodia allà dos-cents seixanta i entre ellos 20 ferits dels qe hi ha 9 oficials". En l'Hostalet del Coll de Daví va començar la lluita, que no va cessar fins a la derrota total dels enemics en Sant Juliá de Altura, veí de Sabadell.

"Resultaron de esta acción - constata el comunicado de Milans - unos quinientos muertos enemigos, entre ellos doce oficiales y una mujer de la familia del General: doscientos noventa y nueve prisioneros, contando dos mujeres, diez oficiales, tres cirujanos, y el médico de su Exército: habiendo escapado el General Schwartz con dos heridos y muerto el caballo que montaba, y unos trescientos hombres, la mayor parte sin mochilas, hacia Barcelona".

Encara consta una tercera arribada dels francesos a Terrassa el 1810, encara que manquem detalls sobre la incursió, llevat del nom de dos morts; al que sembla aquesta arribada no va causar tan greus trastorns com les anteriors. A partir d'aquell any i en els pròxims, se succeeixen les instàncies dels ajuntaments relacionades amb sol·licituds d'exempcions de soldats per uns motius o d'altres, i, sobretot, demanant que es donin lliures del servei de les armes als que serveixen a les fàbriques de draps, com constava en els privilegis reals concedits i sol·licitant l'anul·lació dels nous decrets que els obviaven.

L'INCENDI DE MANRESA

El dia 30 de març de 1811, com prova del bàrbar procedir de l'ocupant, malgrat les proclames reiterades conciliadores dels seus generals, les tropes del general MacDonald van arribar a la ciutat de Manresa, on "la crueltat y barbarie dels soldats de Napoleó que en número de deu mil, conduits pel sanguinari MacDonald incendiaren y reduiren a cendres en la nit del trenta de mars del any (1811), més de setcentes tretze cases de la ciutat de Manresa, cometent en ella tota clase d'assesinats, robos y horror imaginables, y dexant a més de mil y trescentes families de tan preclars patriotes sense l'asil que tenien en les fabriques i tallers de sa industria".

Després del qual les tropes franceses van emprendre la ruta cap a Barcelona, passant pel camí reial del Pont de Vilumara, Collde Daví i la Barata, llocs estratègics on van sofrir un miler de baixes. També en van morir molts de vallesans en aquella jornada.

EN CONSTANT SOBRESALT

A partir de maig de 1811, les tropes franceses de Barcelona van fer una sèrie de sorpresives sortides pels pobles dels voltants a fi de capturar i prendre com a ostatges les persones més prestigioses i acomodades del veïnat. Sagrera assenyala en la seva correspondència d'aquell temps que ho van fer a Sant Cugat, de manera que per evitar ser capturat "los señores Busquets tienen su domicilio en La Barata, Surís en su Molino, Galí en el Ubach, Joaquín (Galí) en San Lorenzo, Viñals en Montserrat y yo, por ahora, en Vacarisas y así nos hemos dispersado todos, por no esser sorprendidos como los de Sabadell, Sn. Cugat, etc." y acaba dient: " Amigo creas que no es vivir el hallarse en esta Provincia y en particular en estos alrededores, pues la alarma continua en que se está es bastante para transformar el corazón más empedernido". I al negociant en llanes Martínez de Molina, amb data 15 de juny, li escriu: "...Nosotros como nuestra población está a seis horas de Barcelona estamos ostigados por ambos exércitos, hemos tenido algunas invasiones del Enemigo que han devastado la villa y sus comarcas; a más de esto lleva ya este Vallés o pahís pasadas ya de 47 pasadas del Exército enemigo, de modo que assi como antes era un puño de oro, por el grande trabajo de fábricas y cultivos, ahora es el pahís más mísero por tener que fugar la gente muy a menudo y no poderse trabajar ni cultivar; y ahora se agrega otro motivo, pues des de la toma de San Fernando por nuestras armas ha aumentado el enemigo muy mucho la guarnición de la capital de Barcelona, y como ahora este pahís está abierto(pues las pocas tropas que estaban a la línea del Llobregat todas han partido al auxilio de Tarragona) se valen los vándalos de esta ocasión sorprendiendo de noche a las poblaciones y llevándose los sujetos de mayor figura encerrándolos a la Ciudadela y entonces para su rescate se hacen pagar 20, 30 o 50 mil duros, según la población, y luego les imponen la contribución mensual muy cargada, tal ha sucedido a las poblaciones de San Boy, San Cucufate, Sabadell, Badalona, Ripollet, Sta. Perpetua y otras, y como sabemos que nuestra villa también está en la lista de contribuciones, para evitar toda sorpresa hemos resuelto quasi todos los fabricantes abandonar nuestros hogares y apartarnos con nuestras familias a otras poblaciones, y unos de otros bien esparramados, tal han hecho estos sus servidores, los señores Busquets, los señores Francisco e Ignacio Galí, señores Viñals, Dn. Joaquín Galí, José y Juan autista Galí, señores Soler, Font y Burrull y otros que omitimos, bien que una vez la semana todos vamos a dar una vista a nuestras casasy nos correspondemos para tratar de nuestros negocios y hace ya unos dos meses que desemparamos la Villa y solo en casa ha quedado los operarios y el mayordomo para dar con qué trabajar a los pobres y no tienen en ella otra cosa que la lana más precisa para la operación y los paños más necesarios, y en habiendo alarma alguna se carga todo y se lleva a la montaña. DON FRANCISCO ESTO NO ES VIVIR!" Les majúsculas son del mateix Sagrera.

PÈRDUA DE TARRAGONA

La situació empitjorava per moments. El dia 28 de juny de 1811, Tarragona es rendia a les tropes franceses comandades pel general Suchet, les quals van cometre les barbàries més grans en aquesta població. Set mil morts en la defensa, i altres  presoners, que van traslladar primer a Reus i després a França. I el que quedava de l'exèrcit espanyol, dispersat i en fuga. En aquells moments tan greus, l'exèrcit espanyol, per decisió del general Campoverde i del seu Estat major, va abandonar el Principat a la seva sort i van sortir immediatament de Catalunya totes les tropes nacionals.

Davant de tal desastre i fuga de l'exèrcit, la Junta Superior fa una proclama des de Solsona el 7 de juliol: "Esta no.ns deu aterrar. No està perduda la patria, no desmayen vostres representants. Lo que importa ès que tots coopereu en què a la mayor promtitut se reunescan los dispersos del exércit. No faltan generals de reconegut valor y patriotisme que'ens defensaran...No falta mes que nosaltres mateixos mos animem com tres anys atrás, y per això basta considerar els perills en que's trova nostre Principat. Ja se jacta l'enemich de tenir asegurada la presa, y no dubta de què molt en breu anem tots a quedar esclaus seus. Seria una desgracia lamentable tan trista sort, que no pararía sols en esclavitut. ¡Oh Déu etern! Un cor que haveu fet per amar.vos y per servir.vos, és cabalmentlo que va a corromprer l'enemich, intentant borrar la vostra amada imatge y posar.hi la de la irreligió e iniquitat".

Als pocs díes "Perduda que ha estat Tarragona...lo baró de Eroles ab los demés Comandants catalans han tornat a juntar la poca tropa catalana que ha quedat dispersa, perquè los Castellans tots se han ausentat".

Després de la presa de Tarragona, era necessari reagrupar les forces militars i armades disperses, un dels responsables de les quals va ser Joaquín Sagrera, que va ser nomenat Comandant de guerrilles de Catalunya; va promoure l'agrupació dels soldats dispersos, els va organitzar en grups operatius i va lluitar amb ells contra els francesos, pressionant-los. Aquesta tàctica de la força local i fustigació de l'enemic va ser reforçada en algunes poblacions com Terrasa amb la negativa a pagar contribucions als francesos en les seves incursions usant la tàctica de fugir i dispersar persones i béns a altres poblacions lliures de la presència francesa o a la muntanya. En tot cas, aquesta extorsió permanent que eren víctimes els vallesans va suposar una calamitat per a la supervivència de molta gent, com testifiquen els registres de què disposem. Una de les tàctiques dels francesos per "mantenir-se sobre el terreny" ocupat, era prendre ostatges o presoners, susceptibles de rescat monetari, la qual cosa els va aportar importants fons per finançar l'ocupació, a costa de debilitar la capacitat d'acció de l'enemic. Un dels que es va fer rescatar molt car va ser el líder guerriller Sagrera, ja que, fet presoner en una acció contra l'enemic el 27 de setembre de 1811 i condemnat a mort, només va poder alliberar-se, un any després, lliurant 8.000 lliures per passar de presoner a ostatge, i 25 mil durs, per recobrar la llibertat, sumes enormes per a l'època.

El dia 24 de setembre de 1810 va tenir lloc l'obertura de les Corts de Cadis, moviment liberal que va ser referència d'ulteriors moviments reformadors durant més d'un segle a tot Espanya, que va tenir paradoxalment la seva inspiració en les constitucions franceses i americanes llibertadores de l'Antic Règim, creant un moviment de reforma institucional, de noves formes de propietat ja plenament capitalista, de noves relacions entre capital i feina, superant els gremis i apropant-se als sindicats i les patronals posteriors, plantejant una reforma en les relacions entre l'Església i l'Estat i integrand els béns eclesiàstics al mercat a través de l'amortització, usufructuant l'estat part dels tradicionals delmes, suprimint la constricció de les consciències que se sofria a través de la Inquisició i la llibertat de premsa i ampliant la base electoral i contributiva. Formant part dels vint-i-dos representants de Catalunya figurava el destacat industrial tarrasense Salvador Vinyals, encara que, pel que sembla, la seva contribució a la tasca legisladora va ser escassa i el seu liberalisme, reticent, com el de la resta de la delegació catalana, exceptuant Antoni de Capmany, com l'assenyala el que votessin en contra de llei de llibertat de premsa, finalment aprovada per les Corts.

A finals de 1811 se li confia a Vinyals el càrrec de comandant subinspector de les companyies patriòtiques, per fiscalitzar les condicions dels cossos armats de la regió. Poc després renuncia a la seva acta de diputat i es reintegra als seus negocis, ja que, segons consta, donada la magnitud dels seus negocis, ja que comptaven aquests amb més de 500 treballadors, l'absència de direcció estava trencant el patrimoni familiar.

Durant el trienni 1811-1813, els francesos, enseñoreados del territori per haver-se trencat les línies de defensa dels patriotes, a causa de la seva superioritat militar, van freqüentar les corregudes de pillatge, segrests i imposició de contribucions entre els pobles del Vallés, desproveïts de tota defensa, amb la qual cosa van causar danys majors de què ja havien sofert, de manera que va ser molta gent dispersa pels llocs de les muntanyes properes i gairebé abandonades les tasques dels camps i les fàbriques. La constant necessitat de subministraments i combatents per part dels grups armats de la resistència va ser una altra càrrega no menor. Es compten incursions dels francesos en moltes poblacions, i a Sabadell van romandre diversos mesos.

Durant la resta de la guerra se succeeixen les peticions urgents de subministraments:

El 1813, els pobles han de fer front a creixents contribucions per sostenir les operacions, encara que no al grau que exigien les Juntes o els exèrcits, doncs les arques municipals eren exhaustes. Així, s'exigeixen diners: el 15 de març es demana a l'Ajuntament constitucional de Terrassa noves contribucions extraordinàries per a subministraments, excusant-se aquest que ja s'han pagat més de 30 mil durs a aquesta finalitat i no és possible esprémer encara més els veïns; pocs dia més tard, es rep un ofici de la tercera secció de l'exèrcit, a punt d'arribar a aquesta vila, perquè l'endemà aquesta secció quedi útil amb 3.200 racions de pa i 100 d'ordi; l'alcalde contribueix amb 1800 de reals de velló del seu propi cabal, per no poder fer repartiment entre els contribuents, per trobar-se aquests fugits; el mateix ajuntament sol·licita a les localitats pròximes que no sofreixin amb el trànsit de les tropes, es presentin també als subministraments; nous oficis reclamant a l'ajuntament el pagament de les contribucions extraordinàries per valor de 5.553 durs, acémilas i transports i altres gravàmens. A més, diverses indagatòries i sentències per connivència amb l'enemic, traïció o espionatge; sol·licituds d'exempció de contribucions o serveis d'armes, ordres per a la detenció de bandolers, etc. S'observa amb claredat que els avatars de la guerra seguien les iniciatives de l'exèrcit francès, i aquest depenia de la situació general de les tropes napoleòniques en la resta d'Europa, de manera que la tenalla s'estrenyia o obria seguint aquesta dinàmica.

Així, quan ja a començaments de 1814 la guerra a Eupopa obligava Napoleó a retirar les tropes d'Espanya, es va anar produint l'alliberament de la majoria de les zones ocupades del Principat; al març, Napoleó va alliberar Fernando VII, si bé Barcelona, Tortosa, Hostalric i Figueras no van evacuar fins després de la destitució de l'emperador, decretada pel senat francès el dia 3 d'abril. Va ser llavors, després de la sortida de Barcelona, quan es va produir la tornada d'emigrants i la relativa normalització de la vida local. Pocs dies més tard Luis XVIII ocupava el tron de França.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org