ECONOMIA I SOCIETAT

CANVIS AL MÓN DEL TREBALL

INTRODUCCIÓ

L'entrada dels francesos a Espanya va provocar una crisi política molt important. El 9 de febrer de 1808 el general Philippe Guillaume Duhesme, al capdavant dels exèrcits napoleònics va entrar a Catalunya per la Jonquera i després d'una ràpida campanya va entrar a Barcelona mitjans de febrer.

Després de l'abdicació de Carles IV i del seu fill Ferran VII la corona espanyola va caure en mans de Napoleó el qual és va imposar per la força.

A més, per una banda va sorgir un posicionament clar del clergat enfront l ' l'anticlericalisme que representava Napoleó i els idees pròpies de la Revolució Francesa i, per l'altre, una posició també contrària als francesos a càrrec dels gremis als quals se'ls havia tancat el pròsper mercat americà.

Aquest tall a li exportacions americanes va crear una crisi econòmica molt greu que ajuda a entendre la rebel·lió contra els francesos

Els jornals de l'època, dins d'una gran penúria econòmica, oscil·laven entre 4 i 5 rals. El blat és cotitzava a 20,50 pessetes la quartera; li mongetes a 26 pessetes la quartera; l'arròs a 37,35 pessetes el quintar; la carn de porc a 16 pessetes la quarta. Anys després, el 1809, el porró de vi estava a quatre quartos (13 cèntims de pesseta); la dotzena d'ous a 1 pesseta; la lliura de tonyina a 18; la lliura d'arròs a 14; la lliura de fideus a 12; la lliura de tomàquets a 3; els pebrots a 3 el quarto. Ja el 1813, el blat és cotitzava a 18 durs la quartera; el moresc, l'ordi i li guixes i el llegumet a 13 durs. La situació era tan dramàtica i va arribar a l'extrem d'haver-se de repartir la sopa als obrers sense feina, que arribés al nom de 900 a Igualada. A Manresa, és repartiren entre 3.400 i 3.500 racions diàries de "sopa econòmica".

ANTECEDENTS: UNA MICA D'HISTÒRIA ECONÒMICA

La fabricació de teixits de llana en el Vallés ve d'antic. A partir de 1733, i durant la segona meitat del segle XVIII es va entrar en una fase d'expansió de la demanda, impulsada tant per l'ampliació del mercat peninsular com per l'obertura dels mercats americans per a l'aiguardent i els tèxtils catalans. Aquest creixement va propiciar que alguna cosa es mogués al tradicional món tancat dels productors i les seves unitats de producció.

La indústria tèxtil tradicional es basava en unitats de producció domèstiques, i el sistema de fabricació estava basat en l'organització gremial.

Les normatives gremials impedien la subordinació del treball i la formació de l'empresa moderna, entesa com a centre d'articulació de factors diferenciats: capital i treball.

Els paraires formaven la classe dominant i conservadora. Quant a la fabricació de teixits procedien com a agents: posaven la matèria primera i, quan va ser necessari, també els locals; a més, gestionaven el negoci; diversos artesans que treballaven a compte seva controlaven les diverses fases del procés de fabricació i verificaven els paràmetres de qualitat, forma i quantitat reglamentats pels gremis. Aquest gremi de Paraires, fundat en 1559, estaven regits per una sèrie de rígides lleis i reglaments que aglutinaven tot l'estament, li conservaven els privilegis i el preservaven de qualsevol competència o ingerència exterior (nous empresaris, novetats en els gèneres fabricats, o en el procés de fabricació).

Però a poc a poc els teixidors, mestres artesans, van reclamar als paraires primer la facultat de teixir a compte persones foranes, després, la possibilitat de teixir per compte propi i, finalment, la potestat de fabricar, no els gèneres establerts en les ordenacions, sinó els que tenien més possibilitats de vendre's. És a dir, començava a esbossar-se un projecte de lliure empresa de caire capitalista.

Els teixidors van anar aconseguint les seves pretensions, pel que van anar desplaçant i desdibuixant els paraires, que cada vegada tenien una funció menys clara. En els anys següents, quan van arribar a controlar tot el procés, van canviar el nom de Gremi de Paraires pel de Gremi de Fabricants, cosa que reflecteix l'orgull i la satisfacció de la seva victòria sobre els paraires.

Aquesta nova classe de teixidors-fabricants va ser a poc a poc superant el sistema artesanal que seguien els paraires i van acabar imposant la formació del sistema capitalista modern de producció, és a dir, utilitzant el treball assalariat i en llocs de treball amplis - les típiques quadras -, deixant enrere les unitats familiars de producció: el màxim de mà d'obra i el màxim de màquines possible.

Aquestes aspiracions dels nous fabricants no es van veure, tanmateix plenament realitzades. Va prosseguir la fragmentació empresarial, que era el tradicional i, sobretot, no hi havia capital suficient en aquella primera època per habilitar grans fàbriques, ja que el ja assenyalat creixement de la demanda i el consegüent augment de beneficis no es va traduir en una inversió en l'ampliació de les fàbriques, sinó, en l'adquisició de finques rústiques.

D'altra banda, aquesta creixent demanda llanera va entorpir que a Sabadell s'introduís a primera hora la indústria del cotó, producte amb una expansió imposant; quan es va introduir, més tardanament que a Terrassa i Igualada, la seva competència al veïnat, va afavorir la inversió de capitals de la gran burgesia i una sistematització industrial més àmplia i més moderna que la de la llana.

A aquesta nova burgesia del teixidor-fabricant, es van afegir la de les papereres i alguns comerciants, encara que la majoria d'ells van romandre immobilistes.

CAP A LA LLIBERTAT DE FABRICACIÓ

Dos factors van contribuir decisivament al creixement de la demanda.

El 1765 es va anul·lar la legislació d'Isabel la Católica, que privava els catalans de comerciar amb Amèrica; a més, es va cancel·lar l'impost de la "Bolla", dret que únicament es pagava a Catalunya, i que consistia en el gravamen d'un 15% sobre la venda al detall de teixits de llana i seda.

El consegüent apogeu comercial català va repercutir en tot el sistema, i fins i tot va ser afavorit per una inusitada obertura comercial del mercat de Madrid.

La pressió de la demanda va obrar a favor de la publicació de la Reial Cèdula de 1789, que atorgava llibertat de fabricació de qualsevol drap de llana, de mesura, procediment i forma, subjectant a la inspecció només a aquells teixits que es fessin a la manera dels antics.

Així, segons Bosch i Cardellach, es van començar a fabricar, a partir de 1790, noves espècies de "els dits bayetons, que no requereixen tant aparell, ab els que apar que nostres fabricants guañan bastants diners", podent massificar la producció per a la constant demanda de l'Amèrica colonial.

De manera que la producció i els beneficis es van disparar, tant en teixits de llana, com de cotó i cànem.

REGRESSIÓ DE LA LLANA, AUGMENT DEL COTÓ

A partir de la segona guerra contra Anglaterra (1796-1801), el bloqueig marítim que van imposar els anglesos va suposar gairebé la desaparició del comerç, fins i tot el de contraban, que es realitzava als mercats d'Indies. Els fabricants van deixar de produir "bayetons" i es van tancar fàbriques. De manera que ja a finals de 1797 hi havia a Sabadell 290 operaris dedicats a la llana i 51 de dedicats al cotó. L'agost de l'any següent, els fabricants de cotó "gairebé ocupaven tanta gent com els de llana", i el 1801 el cotó ja ocupava el doble d'operaris que la llana.

Escriu Linares, un estudiós del tema: "És a dir que el barceloní subministra matèries primeres i assistència tècnica al sabadellenc, i aquest ha de treballar per a si i per al barceloní. Els guanys del sabadellenc dependran, és clar, del que treballi, perquè normalment hi ha un previ acord entre les dues parts: el sabadellenc rebrà un tant per cent dels guanys totals. Això és el que ocorre, i a partir d'allà es pot començar a comprendre el predomini del cotó a començaments del XIX a Sabadell, malgrat que aquesta vila sempre s'havia dedicat als articles de llana. La seguretat de treball que representa l'aliança del sabadellenc amb el barceloní és el que origina aquest canvi".

LLIBERTAT DE TREBALL

La guerra contra l'ocupació va frenar ostensiblement tota la indústria llanera sabadellenca, si bé en aquella etapa es planten els fonaments per a la mecanització de la indústria, mentre que l'organització del treball basada en els gremis va sofrir un cop de mort amb el decret que van promulgar les Corts de Cadis el 8 de juny de 1813, pel qual era atorgada la llibertat absoluta a l'organització del treball, concedint a tot individu el dret d'exercir lliurement qualsevol ofici sense necessitat de pertànyer a cap gremi. Decrets posteriors van intentar diluir aquesta mesura, però van ser ineficaços. Els gremis i les confraries van quedar definitivament postergats.

SITUACIÓ DELS "MISERABLES"

Durant les primeres dècades del segle XIX, les condicions generals dels assalariats de les fàbriques eren molt penoses. La jornada laboral estava freqüentment per sobre de les 100 hores setmanals, amb jornades que fàcilment assolien o superaven les 16 hores diàries i habitualment incloïen els diumenges. Molts dels obrers de les fàbriques i els molins de paper, indústria important a Sabadell en aquell temps, vivien als mateixos locals on treballaven, amb un règim de treball de forçats. Es trobaven sota la direcció d'un majordom de l'"amo" amb funcions d'escarceller. Els molins paperers utilitzaven nens de sis i fins i tot de cinc anys, que, completament nus, s'ocupaven de netejar calderes; a l'hivern quedaven morats de fred. Abía molta mortaldat i era corrent que molts obrers no passessin dels 35 anys.

Les obligacions de l'amo cap al seu assalariat es limitaven al tracte de "jornal fet, jornal pagat". Per tant, l'obrer depenia, per a la seva supervivència i la dels seus, que hi hagués feina, i que estigués sa - ell i els seus -. En suma, es trobaven sense protecció. Era analfabet total i, sens dubte mancava de recursos o béns, per la qual cosa tenia molt limitats els precaris drets civils. Per això se li deia, no proletari i obrer, sinó "miserable".

Els jornals no arribaven per cobrir les necessitats mínimes de subsistència d'una família, a no ser els joves sense càrregues familiars. Per això hi havia gana crònica entre la majoria dels "miserables". A més, el pes dels impostos hi requeia, en gran manera, ja que les noves contribucions gravaven sobretot els productes de primera necessitat (pa, oli, sal...). En el seu costat, els grans propietaris, terratinents o fabricants, tenien molts recursos i mil maneres d'escamotejar impostos, mentre el clergat estava exempt de molts impostos i serveis i era, a més, beneficiari de molts privilegis.

LES PRIMERES SOCIETATS OBRERES

La llibertat de treball decretada a Cadis va condemnar a la desaparició les antigues formes d'organització laboral. A poc a poc van plantejant-se reivindicacions per part dels assalariats, relacionades al principi amb ajuts a malalts i necessitats. Són els primers passos que desembocaran, més endavant en els sindicats (a partir de 1848) i en la seguretat social. Però fins que aquesta arribés, l'Església, a partir de les confraries i els patrocinis, duia a terme una certa tasca social en la comunitat.

A l'empara dels clergues il·lustrats, les confraries s'aniran convertint en "germandats", que van anar apareixent en els últims anys del segle XVIII. La tasca d'aquestes germandats d'ajuda mútua anirà derivant cap a accions més reivindicatives.

Però entretant, el pes de l'Església i la seva litúrgia era determinant en les comunitats. Valgui d'exemple l'existència de 14 confraries en la Sabadell de l'època, set de "devoció" i set de gremials.

L'IMPACTE DE LA GUERRA DEL FRANCÈS EN LA INDÚSTRIA TÈXTIL LLANERA DE SABADELL I TERRASSA

En el segle XVIII, Sabadell i Terrassa van ser un dels escenaris -l'altre és Igualada- de la transició de la indústria tèxtil tradicional a la indústria moderna. Ens referim, clar, a la indústria abans de la industrialització. El tèxtil tradicional es basava en unitats productives domèstiques, i, a més, el procés de producció estava fixat pel sistema gremial. Les normatives gremials impedien la subordinació del treball i la formació de l'empresa moderna, entesa com a centre d'articulació de factors diferenciats: capital i treball. En la indústria moderna, encara que el procés productiu era encara dispers, les unitats domèstiques se supeditaven a les exigències de l'empresari capitalista. La innovació raïa en el desmantellament dels gremis, en la llibertat d'organitzar el sistema productiu, en la subordinació del treball...

En la indústria llanera catalana aquest canvi es va centrar en els teixits de qualitat mitjana i alta, i la ubicació geogràfica és el resultat d'una confrontació social que es va saldar a favor dels que advocaven per la transformació del sistema productiu.

A Igualada i Terrassa, aquest canvi va ser molt precoç i radical, mentre que en Sabadell es va mantenir més temps l'organització productiva tradicional.

ELS EFECTES DE LA GUERRA EN LA INDÚSTRIA TÈXTIL DE SABADELL I TERRASSA

Per al tèxtil vallesà, l'any que va precedir la guerra es va caracteritzar per una crisi mercantil generalitzada, en la qual el col·lapse del comerç exterior només va ser una causa indirecta, ja que el mercat colonial era molt poc rellevant en la indústria llanera. Els perjudicis causats per les dificultats del comerç colonial en altres sectors productius i de serveis es van sumar als estralls de les crisis agràries que sacsejaven la península des de finals del set-cents. Els comerciants de teixits no venien el que havien adquirit i, per tant, no saldaven els seus deutes amb els fabricants. Durant els primers mesos de 1808, van començar a tancar fàbriques a Sabadell i Terrassa, mentre que la presència de tropes franceses a Barcelona incrementava la inseguretat creada per la crisi econòmica. Malgrat la rebaixa dels preus dels teixits, els fabricants no aconseguien treure els estocs que s'acumulaven als magatzems.

Amb l'esclat de la guerra, la crisi inicial va adquirir catastròfiques dimensions. Com altres viles catalanes, Sabadell i Terrassa van haver d'afrontar una desarticulació total dels mercats i de les xarxes mercantils, l'escassetat de les matèries primeres, la brutal caiguda de la producció, l'hecatombe demogràfica de 1809, les destruccions causades per les tropes franceses, l'extorsió fiscal permanent...

Per a les viles com Sabadell i Terrassa, on la major part de la població obtenia els ingressos bàsics de la producció tèxtil, la paralització de la indústria significava la generalització de la misèria, aguditzada després de les ocupacions franceses d'aquestes poblacions del Vallés, de les quals es van emportar gairebé totes les reserves alimentàries. Així el descriu un testimoni: "Desocupada Terrassa pels francesos van tornar els seus habitants la major part fets uns miserables. Hi va haver gran escassetat de comestibles i els pocs que hi havia estaven caríssims, en termes que una quartera de blat valia 20 durs i un porró de vi 28 quarts, guardant aquesta relació tots els altres articles, la qual cosa acompanyat dels consegüents ensurts, pels tristos esdeveniments, es van desenvolupar malalties tifódicas, que van produir estralls entre aquells veïns".

La crisi demogràfica va tenir les dimensions d'una verdadera hecatombe. Segons el testimoni anterior "van morir durant aquell funest període d'onze a dotze cientas persones", i Joaquím Sagrera escrivia a finals de la primavera d'aquell any 1809: "En la nostra Pàtria (Terrassa) no queda gent, ja que en tres mesos s'experimenta falten 900 ànimes (de poc més de 4000). " En aquesta població, els morts de la població el 1809 equivalien al 21% de la població total de 1802. A Sabadell, que registrava una presència més freqüent de les tropes franceses, la crisi demogràfica no va ser tan considerable.

La destrucció d'utillatge i instal·lacions industrials causades per la guerra en ambdues poblacions va ser notable, deixant amb freqüència només els immobles, i de vegades ni això. Així mateix, l'hecatombe demogràfica no va excloure els fabricants, la qual cosa no s'ha de subestimar, ja que en molts casos l'hereu no estava encara en condicions de prendre el relleu.

Després de l'impacte de les primeres ocupacions, els fabricants van intentar reprendre la producció, però les matèries primeres de procedència colonial -alguns tints- escassejaven i les llanes castellanes i aragoneses no arribaven. També va ser precís recórrer als ports francs -Cadis, sobretot-, per a la provisió de llanes. D'altra banda, la força de treball disponible era insuficient, a causa de la crisi demogràfica i de la mobilització militar. El gener de 1811, comissionats del gremi de fabricants de Terrassa, Sabadell, Esparreguera, Olesa, Monistrol de Montserrat i Igualada van demanar a la Junta Suprema de Catalunya el manteniment dels seus privilegis i les exempcions relatives al servei d'armes, així com la tornada a casa dels operaris teixidors, que havien estat allistats d'acord amb el reglament del 30 de juliol de 1810, "per la quasi absoluta impossibilitat en la qual es troben de poder continuar la fabricació per falta d'operaris... "

La presència militar francesa també obstaculitzava la producció. El juny de 1811, Sagrera comptava 47 corregudes de l'exèrcit francès a través del Vallés. Davant de les noves ocupacions de Terrassa i del recurs dels francesos a prendre ostatges per extorsionar fiscalment les poblacions, els fabricants egarencs van optar per abandonar la vila, i, a partir de 1813, van deslocalitzar fins i tot les fàbriques, traslladant els operaris. En els sis anys que van de 1808 a 1814 (excepte 1809, del que no tenim dades), la producció de teixits de Terrassa va equivaler al 38% de la producció realitzada en el sexenni anterior.

Encara que els fabricants es van mantenir ferms en les posicions antifranceses, no van emprar gaires energies en l'activitat polític-militar. Entre els caps dels sometents sabadellencs destacaven sobretot els camperols, i només hem trobat un fabricant d'una família important, però vinguda a menys: Josep Casalí. La figura més mítica de la lluita antinapoleònica a Terrassa, Joaquím Sagrera, no va prendre les armes fins després de la caiguda de Tarragona, encara que abans havia equipat les tropes i havia dirigit un hospital militar. Però la seva trajectòria no amaga la poca activitat dels altres fabricants, i ell mateix, arran de les vicissituds sofertes quan li van capturar els francesos, va escriure que "el que més he sentit ha estat donar-me les natges tots els amics i en particular els patricis... " En qualsevol cas, l'interès particular dels fabricants de limitar-se a l'activitat econòmica coincidia amb el de les autoritats espanyoles per evitar la desocupació i garantir el subministrament de roba per a l'exèrcit.

Per sobre de les contingències descrites, el factor més decisiu en la caiguda de la producció va ser la dislocació dels mercats i de les xarxes comercials. El primer pas en la desarticulació dels mercats va ser, des del començament de la guerra, l'ocupació de Barcelona pels francesos i el bloqueig subsegüent que va sofrir el port per part dels aliats. Barcelona va deixar de ser, almenys per a la producció tèxtil, el centre bàsic de redistribució, i a més una bona part de la classe mercantil de la ciutat va emigrar aviat cap a territoris lliures (Vilanova, Tarragona, les Balears, Cadis...). Els fabricants van haver de de buscar nous ports d'expedició (Vilanova, Tarragona...) i també nous mercats (les Balears, Cadis, les colònies...) per donar sortida a la producció acumulada des de 1807. Tanmateix, l'accés als mercats de la resta de la Península també estava obstaculitzat i la seva capacitat de consum molt disminuïda a causa de la crisi bèl·lica. Els mercats de les colònies tampoc no estaven en les millors condicions per adquirir o pagar la producció peninsular a causa de la rebel·lió independentista. Diverses fàbriques vallesanes van col·lapsar a causa de l'impagament de les colònies.

La paralització de Barcelona va obligar els fabricants, malgrat la severa contracció de la demanda, a arribar directament als detallistes i, per tant, a ampliar la seva xarxa comercial. Les úniques dades que disposem, els de la fàbrica d'Antón i Joaquím Sagrera, evidencien que aquesta casa va realitzar vendes a quinze poblacions catalanes en els set anys compresos entre 1800 i 1806, mentre que durant el sexenni 1808-1814, ho va fer en vint-i-quatre. Encara que amb uns nivells de venda molt per sota del període prebèl·lic, l'ampliació geogràfic de la xarxa mercantil va significar, per a aquesta fàbrica, l'obertura de contactes amb comarques fins llavors comercialment inèdites: el Maresme, el Garraf, el Penedés, el Montsiá, el Pallars...Por un altre costat, i a causa de l'anormalitat del comerç català en aquells anys, també va augmentar el nombre de comerciants que acudien a comprar directament la fàbrica. Malgrat la caiguda brutal de la producció, la guerra va tenir aquests efectes paradoxalment expansius.

CRISI ECONÒMICA I POLARITZACIÓ SOCIAL

La commoció de 1808-1814 no pot contemplar|preveure-se només des de la perspectiva de la fabricació i de la comercialització, ja que subestimaríem altres efectes de la crisi que van incidir sobre els grups socials vinculats a la producció tèxtil. Al llarg del segle XVIII els fabricants s'afirmarien com el grup social dominant en aquestes poblacions i desplaçarien gradualment els camperols benestants. Encara que no eren grans propietaris, els fabricants van tendir a incrementar el patrimoni immoble. D'altra banda, el desenvolupament de la indústria tèxtil va significar el creixement - acompanyat de la disminució del seu autocontrol sobre la producció - de la força de treball dels oficis tèxtils, caracteritzat per un accés molt precari a la propietat immoble. La crisi bèl·lica de 1808-1814 va incidir plenament en el procés de configuració d'aquests grups socials, ja que va accelerar la consolidació dels fabricants com a classe propietària i va fer encara més difícil l'accés a la propietat per als grups subalterns.

La misèria que va provocar la guerra, sobretot a partir de 1809, va causar una mobilització significativa de recursos crediticis i patrimonials per afrontar les necessitats més imperioses, com evidencien múltiples testimonis. Tal mobilització va implicar una transferència notable de recursos en detriment dels menys afavorits i cap a certs grups acomodats, i, particularment, cap a fabricants tèxtils, tal com evidencia l'anàlisi de les compra-vendes a carta de gràcia i perpètues durant el període 1807-1816 a Terrassa. (veure Benaul, JM, op. Cit.).

CONCLUSIONS

Encara que la producció va registrar una caiguda espectacular, els fabricants van ser capaços de substituir alguns dels mercats desarticulats a causa de la guerra. És cert que en alguns casos es tractava de substitucions conjunturals (les vendes fetes a Cadis i a les Balears). En altres casos, tanmateix, encara que es van comercialitzar quantitats petites, els fabricants van connectar directament amb noves places comercials que, després de la guerra, van romandre unides a la xarxa comercial de les empreses. La regressió de l'activitat fabril va provocar entre els fabricants més importants una immobilització de capital, ja que, a causa de la guerra, no podia destinar-se ni a l'activitat mercantil ni a altres activitats industrials. Les dificultats que la guerra va causar en moltes economies, sobretot a certs sectors de la pagesia i de les classes subalternes, oferien una possibilitat d'inversió en propietats immobles venudes a causa de la crisi. D'acord amb les característiques socials dels venedors i els compradors, la guerra va empobrir més les classes subalternes i va enfortir més els fabricants. Des d'aquest punt de vista, doncs, la guerra va potenciar clarament el canvi social.

Les destruccions causades per la guerra no s'han de sobrevalorar i encara té menys sentit atribuir-les a una estratègia dels invasors francesos i als aliats britànics per destruir la indústria tèxtil catalana. El capital fix en una indústria bàsicament no mecanitzada representava una part petita del capital total i era fàcilment reemplaçable. La guerra no va frenar el canvi tecnològic iniciat en els primers anys del segle. A inicis de la tardor de 1814, dos fabricants de Terrassa marxaven a França "pareixi veure la màquina de filar que hi ha allà", i el 1815, dos presoners de la mateixa població, Antoni Petit i Joan B. Vendrell, que havia estat deportat a la ciutat tèxtil de Sedán, van introduir la primera màquina "d'abaixar".

El descens demogràfic va haver de limitar a curt termini la disponibilitat de força de treball, almenys fins a l'ajuda de la immigració. Aquest fet constituïa un incentiu més per a la mecanització de la indústria.

D'altra banda, donada l'escassa rellevància del mercat colonial per als teixits vallesans, la pèrdua de les colònies americanes no va incidir ni en la demanda ni en la comercialització d'empreses tradicionalment orientades cap al mercat peninsular.

La conclusió final, derivada de tot l'exposat, és que determinats efectes de la guerra van afavorir, més que van entorpir, el camí de la indústria llanera moderna cap a la industrialització.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org