ELS AFRANCESATS A CATALUNYA

Es coneix normalment com afrancesat a l'espanyol que durant la guerra de la Independència manté diversos graus de col·laboració o simpatia amb els ocupants.

Enric Riera a la seva obra "els afrancesats a Catalunya", proposa una distinció del genèric "afrancesat" en tres grpos:

· El primer grup el formen els afrancesats ideològics. Des del primer moment es van unir per convicció a l'administració invasora; es veien agermanats amb ells en idees i projectes i es creien recolzats per ells per portar endavant la seva tasca regenerativa. Alguns, com Azanza i O'Farril justificaven així la seva col·laboració: "una població d'onze milions d'ànimes i un peu d'exèrcit de 60.000 homes, encara que es cuadriplique amb noves lleves, no resisteix gaire temps a una població de 40 milions i a un exèrcit de 400 mil homes de tropa, les més aguerrides d'Europa, i dirigides per un sol cap, que estan en possessió de triomfar a tot arreu".

Cal aclarir que aquests "idealistes" afrancesats només van ser una petita minoria d'entre els que van col·laborar amb Napoleó.

· El segon grup el formen els col·laboracionistes o passius, que són els més nombrosos. Inicialment eren funcionaris estatals i militars els que, davant de l'ocupació francesa, es van veure restringits a a plantejar-se el seu futur: o continuar en el càrrec amb l'administració francesa, jurant fidelitat als seus nous superiors, o abandonar el lloc ell i la seva família. Com els obligaven a jurar fidelitat a Napoleó i a José Bonaparte, els deien "juramentats" entre els patriotes. De vegades la "fidelitat" va ser qüestió de geografia: els sorpresos en zones franceses es van convertir en afrancesats. Segons Jover, aquest grup era a Espanya d'uns dos milions.

· El tercer grup el formen els oportunistes. Són les persones que es van unir al francès, no per ideal polític o per col·laboració obligada, sinó per interès i ambició, perquè consideraven que era el bàndol que tenia més possibilitats de guanyar la guerra. Són relativament nombrosos els casos d'arribistes cèlebres a Catalunya, de tots els grups socials i de tots els oficis.

LA IL·LUSTRACIÓ A CATALUNYA

El fracàs de la política dels Austrias va empènyer alguns intel·lectuals espanyols el segle XVIII a prendre consciència del gran avenç d'Europa en les ciències, en la indústria i l'agricultura, en les idees i en l'art, mentre observaven el retard i el pes excessiu d'unes tradicions i unes institucions obsoletes a Espanya.

Entre aquesta minoria d'espanyols que no accepten la crítica situació nacional i critiquen el passat basant-se en la raó, trobem representació dels diversos estaments socials: bisbes, nobles, terratinents, persones de professions liberales...Todos ells buscaran solucions a les seves inquietuds a Europa occidental, principalment França, Anglaterra, Holanda i Alemanya. Dels anglesos i holandesos van prendre idees per el comerç i el món de les técnicas; dels alemanys, concretament dels prussians, es copiarà el seu militarisme i la seva colonització de terres ermes; i França serà el gran far que il·luminarà els de la resta d'Europa.

La Il·lustració, verdadera "síntesi de l'esperit europeu del segle XVIII" segons Joan Reglá, triunfarácon els enciclopedistes francesos, principalment amb Montesquieu i Voltaire. Però la nostra il·lustració no es caracteritza precisament per la seva irreligiositat, qualitat destacada en el racional enciclopedisme europeu, però en el seu moment, per tirar endavant les seves reformes, no dubtaran d'enfrontar-se amb el clergat. Proposarán acabar amb la superstició la ignorància, el conformisme, els béns de mans mortes i altres factors que fan impossible el desenvolupament i el progrés del país. Però en aquest camí es trovarán amb la incomprensió de la majoria, no solament de les "masses ignorants", sinó també de les autoritats públiques.

Ja en temps de Carlos III, malgrat la censura editorial governamental i eclesiàstica, es van promoure i van organitzar per part de nobles o prestigiosos il·lustrats i amb el patrocini real, les anomenades "Societats d'amics del país" per tot Espanya, per fomentar l'educació, la indústria, les granges model i els nous cultius. En el període que ens ocupa hi havia 74 funcionant a tot Espanya. No obstant això, l'entusiasme pel francès i la il·lustració es va refredar bastant arran de l'època del Terror de la revolució francesa, almenys per les seves conseqüències pràctiques, ja que els espanyols il·lustrats van tallar els seus fils amb França.

Alguns consideraven que Napoleó havia parat els excessos revolucionaris però sense abandonar els principis que la van motivar, per la qual cosa es van unir al bàndol francès com la millor manera per preparar, segons ells, la regeneració d'Espanya.

D'altres, encara que ideològicament no van canviar, no suportant les arbitrarietats de Napoleó, ni la invasió i ocupació de les seves tropes, van militar entre els patriotes. Aquests patriotes il·lustrats passaran a formar la base del futur partit liberal que dirigirà les Corts de Cadis.

Passant a l'estudi del moviment il·lustrat a Catalunya, observem característiques diferenciades de les de la resta d'Espanya. Per proximitat geogràfica i relacions comercials, a Catalunya l'obertura a les influències franceses i il·lustrades era major. Però la seva societat, la catalana, no tenia tan urgent necessitat d'arribar a una acció revolucionària com altres terres d'Espanya, doncs encara no es trobava en greu crisi el sistema, i podien continuar prosperant en el marc de l'Antic Règim. Una altra característica pròpia dels diputats catalans era la defensa del proteccionisme i dels gremis, doncs consideraven que podien resultar positius per al desenvolupament agrari, industrial i comercial de Catalunya. A més, encara que coincideix amb la resta dels il·lustrats espanyols amb el diagnòstic de les causes del subdesenvolupament de l'agricultura, no comparteixen, tanmateix, les reformadores mesures. Els del Principat, consideraven que l'únic remei seria implantar obligatòriament el contracte emfitèutic, que tan bons resultats havia donat a la regió. El propietari, percebent els tributs i les rendes líquides sense el menor esforç i el camperol, fent seus els fruits amb una seguretat perpètua.

Els grans focus il·lustrats a Catalunya coincideixen amb els principals centres d'ensenyament: la universitat de Cervera, algunes facultats universitàries que van quedar obertes a Barcelona, les escoles regides per congregacions religioses, els centres que depenien de la Junta de Comerç i les Acadèmies. La major part estaven a Barcelona, mentre que en la resta del Principat amb prou feines hi va haver activitat cultural.

LA REPRESSIÓ DELS AFRANCESATS DURANT LA GUERRA

Per múltiples causes, la gran massa popular catalana de 1808-1814 va continuar ferm en les seves creences i no va escoltar els cants de sirena de les autoritats dels francesos per atreure-se-la. Els camperols, els treballadors de les fàbriques, els habitants de les ciutats, els comerciants i el clergat, sobre tot el regular, van veure perjudicades les seves vides amb la vinguda del francès, i culpaven Napoleó per la seva ambició, despotisme i impietat. I la gran majoria seguia les instruccions del clergat, que consagrava la lluita contra l'ocupant. Ja que l'atac directe als exèrcits regulars francesos era poc realista, el poble manifestava el seu descontentament dirigint les seves represàlies a aquelles persones sospitoses de col·laboració o connivència, o simplement de francofilia. No sempre els reus eren mereixedors de la ira de la població, i les Juntes aviat van haver de legislar per contenir els excessos i encarrilar la repressió. Així, en diversos decrets de 1808, va disposar la Junta Suprema la confiscació dels béns dels afrancesats, i per un decret d'octubre del mateix any, es va establir un Tribunal Extraordinari Temporal de vigilància i protecció contra els afrancesats, i comminava a la denúncia, fins i tot anònima, contra ells.

La situació dels sospitosos o convictes d'afrancesament es va agreujar especialment a partir de 1813 amb la retirada gradual de les tropes napoleòniques. Desproveïts de tot suport, la major part dels afrancesats "notoris" van haver d'emigrar, encara a costa de perdre tots els seus béns, ja que almenys salvava la vida i la llibertat.

La promulgació del Tractat de Valençay cap a finals de 1813, va animar momentàniament els ànims dels expatriats, ja que en ell Napoleó exigia a Fernado VII una amnistia per a tots els que havien col·laborat amb els francesos. Però quan el Tractat es va rebre a Espanya, el Consell de Regència va publicar un decret anul·lant l'article que concedia tal clemència. Per consolidar les represàlies, un decret de Fernando VII de 30 de maig de 1814 estableix una sèrie de prohibicions i restriccions per als diferents graus de col·laboració, que van des de prohibir la tornada dels emigrats de major relleu, fins a negar-los la possibilitat d'exercir càrrecs públics els altres. No obstant això, posteriorment, les mesures legislatives van anar suavitzant el rigor inicial. Fins i tot es van donar indults parcials. Però va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va promulgar una amnistia per als afrancesats que encara estaven expatriados, encara que amb restriccions de residència i treball.

ELS CATALANS AFRANCESATS

- L'ESTAMENT ECLESIÀSTIC

Durant la segona meitat del segle XVIII, el clergat català va rebre també l'impacte de la ideologia francesa, i alguns dels seus membres figuraven entre els espanyols il·lustrats, però en molta de menys proporció que els altres estaments. La immensa majoria del clergat atacaria les idees revolucionàries en les pastorals, homilies, etc.

El novembre de 1790, l'Assemblea Nacional francesa va ordenar que tots els clergues francesos juressin la Constitució Civil del clergat, sota l'amenaça de ser desterrats. Els refractaris van fugir a països pròxims, i, sens dubte, a Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica de 1808, el clergat català, com la resta d'estaments socials, es va dividir en tres parts: els que es van unir als resistents, els decididament partidaris dels francesos i els que es van limitar a col·laborar-hi per diferents motius. En general, l'alt clergat va emigrar o va contemporitzar amb els invasors, mentre que el baix clergat es va oposar en la seva gran majoria a l'ocupació, cooperant moralment i materialment a la defensa de la seva regió.

A continuació farem un breu perfil d'alguns d'entre els afrancesats que van tenir influència destacada al servei del francès.

FELIX AMAT DE PALOL (ECLESIÀSTIC)

Immediatament després de l'entrada dels francesos ja es va destacar un clergue català per la seva afecció a la causa imperial: Félix Amat.

Havia nascut a Sabadell el 1750, i el 1786 ocupava una canongia de la catedral de Tarragona, alhora que era secretari de la "Societat Econòmica d'Amics del País" en aquesta ciutat.

Durant la Guerra Gran, Félix Amat va ser una de les autoritats eclesiàstiques que va participar activament en la reorganització del Principat. El 15 de maig de 1803 va ser nomenat abat de San Ildefonso de la Granja, i mig any després serà consagrat arquebisbe de Palmira. El 1806 va ser nomenat confessor del rei, exercint a més com a assessor polític del monarca. Quan van ocórrer els fets d'Aranjuez, el març de 1808, l'abat va estar sempre a prop de la família real, aconsellant-la romandre a Espanya. Quan Carlos IV li va comunicar la seva renúncia arran d'aquests fets, va adoptar una posició contradictòria, de la qual no va arribar a moure's.

A començaments de juny va publicar una pastoral a la seva diòcesi aconsellant el país a sotmetre's a Napoleó. Després d'aquesta pastoral va començar a col·laborar decididament amb José Bonaparte. Però quan les tropes franceses se'n van anar definitivament, Amat va tornar a proclamar la seva puresa política i moral.

És, tanmateix, inqüestionable el seu alt nivell intel·lectual; en alguns cercles va ser conegut com el Bossuet espanyol.

Va ocupar nombrosos càrrecs públics al llarg de la seva vida. A més dels ja nomenats, va ser catedràtic de teologia al seminari de Barcelona i bibliotecari de la Pública Episcopal, des del lloc del qual va fer l'inventari de 10.000 volums. Va dirigir per un temps el seminari i el 1785 va obtenir per oposició la canongia magistral de Tarragona. Va ser, des de 1791, acadèmic de la Real de Bones Lletres de Barcelona, i abat del lloc real d'Aranjuez, a més d'ostentar altres càrrecs i representacions. El 1803 va ser nomenat arquebisbe " in partibus" de Palmira. Més tard va renunciar a la dignitat de bisbe d'Osma durant la guerra de la Independència, i la d'abat de San Ildefonso en ser restablert Fernando VII al tron d'Espanya.

Posseeix una extensa bibliografia, i va ser personatge de relleu en els debats teològics i eclesiàstics de l'època fins que va morir a Barcelona el 1824.

RAMIREZ ARELLANO, BISBE DE GIRONA

Juan Agapito Rodríguez de Arellano, de família bastant distingida, va néixer en Pont de la Reina (Navarra). Després de cursar estudis a Espanya i Itàlia, va ocupar alguns càrrecs eclesiàstics fins que el 1798 va ser nomenat bisbe de Girona, seu que ocuparà fins a la seva mort el 1810, en plena guerra del francès.

Segons l'opinió dels seus biògrafs, va ser un hombte bo i pacífic, molt apreciat pels seus conciutadans. Va col·laborar activament en la defensa de Girona, participant en l'organització dels seus feligresos i ajudant en l'esforç de resistència. Però en entrar els francesos a la seva ciutat, va acceptar col·laborar-hi, pel que sembla per contribuir a evitar mals majors en la població, aprofitant la seva gran influència. Des de llavors va dirigir diverses proclames tant al clergat de la seva diòcesi com a la població, intentant apaivagar els ànims i cridant a la disciplina i el seny i, en fi, a col·laborar amb el francès, amenaçant els sacerdots amb suspendre'ls si no acataven les seves exhortacions. La seva gran influència va fer que aquestes proclames fessin efecte considerable entre uns i d'altres, ja que molts gironins van passar pel despatx del Corregidor per jurar fidelitat a José I.

El 21 de desembre de 1810, gairebé exactament un any després de l'entrada dels francesos a Girona, va morir Ramírez Arellano, ja d'edat bastant avançada.

D'entre els advocats i magistrats que van col·laborar amb els francesos, destacarem Tomás Puig i Ramón Casanova.

Tomás Puig, advocat, va anar un important il·lustrat i intel·lectual, nascut a Figueres. Quan es va produir la invasió francesa va ser denunciat com a col·laboracionista, i va empresonat en Roses i Girona com "infidente", però és alliberat gràcies a la influència d'un grup d'amics. Des de llavors va decidir entendre-s amb els francesos. Va ocupar diferents càrrecs durant l'administració francesa, de la qual va ser una peça molt valuosa. Va ser corregidor de Figueres i de Girona, president de l'Audiència de Barcelona i president del Tribunal d'Apel·lació.

En acabar la guerra es va exiliar a França fins a 1816. Va morir a la seva ciutat natal el 1835.

Ramón Casanova era un advocat barceloní que treballava com a agent de negocis quan va tenir lloc la invasió francesa. Tot just arribar els ocupants a Barcelona, es va posar a les ordres dels generals imperials per col·laborar en la repressió de la sublevació catalana. El 30 de juliol és nomenat comissari general de la Policia, i comença a reclutar els seus subordinats, fins que en setembre de 1808 es constitueix la Junta Extraordinària de Policia, amb uns 35 membres. El seu lloc li permet enriquir-se, i aviat impera la corrupció entre la corporació policial, resultant implicats altres funcionaris i militars francesos. Encara que té alguns èxits, com la desarticulació de dues xarxes de conspiradors antifrancesos, el 28 de març de 1810 és cessat en el seu càrrec i implicat en un cas de robatori i assassinat, el cas Cantón, nom de l'infeliç banquer milanès que va ser assassinat pels còmplices de Casanova perquè no denunciés el saqueig que havia sofert en els seus béns. Va ser pres i va haver de complir pena a París fins a la caiguda de Napoleó.

Finalment, direm algunes paraules sobre un representant del món industrial entre els afrancesats. Erasme de Gómina.

Va néixer a Moiá el 1746 i alos 7 anys la seva família es va traslladar a Barcelona. Als 11 anys ja treballava com a aprenent en una fàbrica barcelonina d'indianes. El 1780 va aconseguir el títol de fabricant atorgat per les autoritats de Comerç del Principat. Va instal·lar una fàbrica d'indianes, i aviat va prosperar fins a convertir-se en un eminent ciutadà, ja el 1790. Va ser molt honrat per Carlos IV i a l'inici de la invasió va ser una peça cobejada pels francesos per aconseguir la seva col·laboració. Durant els sis anys de guerra, aquest personatge influent va treballar diverses vegades amb les autoritats imperials, sempre en l'àmbit comercial.

Després de la guerra va seguir dedicat als seus negocis fins que va morir el 1821.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org