LES BATALLES A CATALUNYA

BATALLA DE LLINARS O CARDEDEU

Caiguda Roses (5 de desembre de 1808), es va afanyar el general Gouvión Saint-Cyr a marxar en auxili de Barcelona, que les cartes de Duhesme suposaven en imminent perill de perdre's. El dia 8 es trobava ja amb uns 16.000 homes i 1.500 cavalls (constituides les esmentades forces per les Divisions Pi, Souham i Chabot. La de Reille havia de continuar a l'Empordà encarregada de guarnir les fortaleses de Roses i Figueras.) a la vora esquerra del Fluviá; va creuar aquest riu el 9, per allotjar-se a Mediña, i enviant l'11 tota la seva artilleria a Figueras, després d'haver estat maniobrant el dia anterior com per emprendre el lloc de Girona, va prendre el camí de La Bisbal, on va distribuir a les tropes racions per a quatre dies i 50 cartutxos per plaça, i amb uns altres 150.000 cartutxos en atzèmbles, únic recanvi que portava, va seguir el 12 a Castell d'Aro, a prop de Palamós, manifestant ja clarament el seu propòsit de redreçar la seva marxa a la capital del Principat: operació arriscadíssima i molt exposada a un desastre anàleg al de Bailén si els espanyols haguessin procedit amb més encert i diligència; doncs vigilat el camí del litoral pels vaixells britànics i tancat el de l'interior per la fortalesa d'Hostalric, havent pogut oposar-se-li de front en qualsevol d'ells, en bones posicions elegides per endavant, la major part de les tropes que reunia el general Vives al pla de Barcelona, uns 20.000 homes, i uns altres 8.000 que al comandament del marquès de Lazán quedaven a la seva esquena a Girona, a més dels terços de Milans i els miquelets de Clarós, l'expert general francès podia haver estat aniquilat, víctima del seu bon desig de salvar Barcelona, que llavors hauria tingut forçosament que sucumbir. Però Vives, en tenir notícia l'11 del moviment del seu adversari, es va limitar a manar a Reding a Granollers amb només la seva Divisió (4.000 homes), i el 15 es va decidir a reunir-se ell en persona al seu tinent amb uns altres 4.000 homes, deixant davant la capital els 12.000 homes que manava el comte de Caldagués, contra l'assenyada opinió d'aquest, que en el consell celebrat opinava per deixar només 4.000 homes en observació dels assetjats i marxar amb totes les forces restants a l'encontre de Saint-Cyr.


Els imperials entretant no havien malgastat el temps. El 13 a la tarda es trobaven a Vidreras, quan Lazán, desenganyat ja de l'error en el qual hi havia sobre les intencions de l'enemic, s'havia mogut al cap de Girona cap a Cassá de la Selva; però va ser contingut fàcilment per la Divisió Souham que, cobrint a la Divisió italiana de Pino, va permetre a aquest obrir-se pas el 14 fins a Massanet i Martorell, al costat del Tordera, a les excel·lents posicions del qual no havien arribat encara les tropes de Vives, doncs només el 16 al matí molt primerenc arribaven seus avançades a Llinás, on es van trobar amb les de l'enemic. Aquest havia eludit el dia anterior passar sota els focs del castell d'Hostalric donant una marrada, a la desfilada i els cavalls del destre, per un sender amb prou feines conegut, per tornar a prendre després la carretera i continuar sense detenir-se fins a salvar el congost de Trentapasos, en els quals alts va establir el seu bivac a més de les deu de la nit.

Els espanyols, en presència dels seus contraris, es van replegar a les faldes dels turons en les quals s'assenta Cardedeu, establint-se en ella en dues línies: una d'avançada sobre el barranc per dominar millor les avingudes, i la segona en la part més alta; Vives en el centre, sobre la carretera; Reding a la dreta i a l'esquerra els sometents de Vic. El general Pino, La Divisió del qual anava al capdavant, malgrat l'ordre terminant de Saint-Cyr d'escometre als nostres i obrir-se pas en la formació de columna que portava, considerant perillós emprendre d'aquesta manera el combat, va disposar atacar les dues ales espanyoles per afavorir l'acció sobre el centre, la qual cosa es va dur a terme amb tan mala fortuna, que la brigada Mazzuchelli, la de l'esquerra, trencada pel precís foc de l'artilleria, va ser repel·lida amb grans pèrdues i destrossat un dels seus regiments pel d'Hússars espanyols, que manava el coronel Ibarrola, quedant presoners dos caps, 15 oficials i uns 200 soldats. No va sortir més ben lliurada la columna que sobre la nostra esquerra va dirigir el general Fontane, rebutjada també pels Miquelets de Vich, i difícilment no hauria sortit del seu conflicte Pino, si en aquells moments no hagués arribat el seu General a cap al camp de batalla. No sent ja possible realitzar el seu primitiu projecte, va fer repetir l'atac a la Divisió italiana, ja refeta, i reforçada per la de Souham, que va contenir a les tropes de Reding, mentre Fontane, tornant pel seu honor, arrossega les tropes irregulars de l'esquerra espanyola, coadjuvant de seguida pel flanc a l'atac del centre, per on es va obrir a la fi pas cap a Cardedeu la cavalleria italiana. Reding va romandre en les seves posicions fins a l'últim moment, quan confós ja amb els seus adversaris, va haver de fugir per on li va ser possible, salvant-se gràcies a la velocitat del seu cavall. Vives va anar a parar la marina, embarcant-se en Mataró per prendre terra a la dreta del Llobregat; tan sols es van deslliurar de la dispersió general, replegant-se en bon ordre cap a Granollers, els braus hússars d'Ibarrola, una secció d'artilleria, dues peces de les set que s'havien presentat a l'acció i va poder retirar el tinent de l'arma don Domingo Ulzurrum, i alguns cossos d'Infanteria, conduïts pel brigadier d'Artilleria don Martín García Loygorri (pel mèrit contret es va concedir a les esmentades forces un escut de distinció), fins i tot que es va presentar a San Cugat de Vallés el general Reding des de Montmeló i es va retirar amb aquestes tropes a Molins de Rey (veure 21 desembre), on es trobaven ja les del comte de Caldagués, el qual havia aixecat el seu camp de Barcelona a l'aproximació de l'exèrcit de Saint-Cyr, del qual la Divisió Pino va acampar a la nit al costat del riu Besós, havent d'abandonar aquell a l'enemic a Sarriá els seus magatzems de vitualles i municions (En el matí del 16 van rebutjar encara una sortida general que va verificar Duhesme).

Es van perdre en aquesta fatal jornada més de 1.500 homes entre morts, ferits i presoners, i a més dues banderes i les cinc peces d'artilleria que s'ha fet menció.

El marquès de Lazán i el coronel Milans del Boch no van poder arribar al camp de batalla a temps d'evitar o disminuir almenys el desastre, retrocedint el primer a Girona; el segon es va mantenir alguns dies a Arenys sense ser molestat.

21-12-1808. BATALLA DE MOLINS DE REI

L'endemà de la batalla de Llinás (16 desembre de 1808) va establir Saint-Cyr la seva caserna general a San Andrés de Palomar, i el 20, descansades ja les seves tropes, es va avançar amb elles (les divisions Pino, Souham i Chabot, del seu cos, el VII, i la divisió Chabran, de la guarnició de Barcelona: en tot uns 20.000 infants i 1.500 cavalls) al marge del Llobregat, desitjós de batre de nou els espanyols, recolzant la dreta en Molins de Rey, el centre, amb la caserna general, en San Feliú, i l'esquerra a Cornellá. Els espanyols, que no van poder reunir més de 10.000 infants i 900 cavalls per oposar al doble nombre d'enemics, manats per un general de la talla de Saint-Cyr, s'havien establert a la dreta del Llobregat en posicions fortificades, des de Pallejá, que recolzaven la seva esquerra manada pel mariscal de camp D. Pedro Cuadrado, per cobrir el gual de l'esmentat nom i el pas per Molins de Rey, per on s'esperava el principal atac, a les altures de San Vicents dels Horts, oposades als guals de San Juan Despí i San Feliú, en les quals es recolzava la dreta, a les ordres del brigadier D. Gaspar Gómez de la Serna, ocupant a més com a punts avançats a dreta i esquerra les altures de Sant Coturó de Cervelló i del Papiol. D. Teodoro Reding i el comte de Caldagués es van mantenir a prop de Molins de Rey en els reductes que defensant el pont s'havien aixecat a un i un altre costat de la carretera de València. Vives es trobava a Villafranca, dedicat, amb la Junta de Catalunya, a organitzar la defensa del Principat.

Abans que claregés l'alba del 21, la divisió Pino creuava el riu pel gual de San Feliú i la de Souham ho feia pel de San Juan Despí amb l'intent d'embolicar la dreta espanyola la primera i atacar el centre de la línia la segona, mentre la de Chabran tenia en escac l'esquerra de Molins de Rey. L'acció de les diverses columnes d'atac va ser tan ràpida, enèrgica i simultània, que després d'una feble resistència nostra dreta va ser llançada a l'esquena del centre, i arrossegades de seguida una i una altra sobre l'esquerra, on per fortuna Chabran no va emprendre el pas del pont en el moment oportú, com tenia previngut, per convertir la derrota dels espanyols en un desastre complet; així és que aquests van poder posar-se en seguretat , encara que en la major dispersió, fugint en diferents direccions, amb el qual, malgrat ser perseguits vivament per espai de quinze hores, el nombre de presoners no va passar de 1.000 i d'alguns centenars els morts i ferits.

Vives es va presentar en el camp de batalla a les deu del matí, a temps de presenciar encara la derrota i dissolució completa del que quedava del seu exèrcit, i clamant l'opinió publica en contra d'ell, va ser amenaçat de mort a Tarragona, havent de resignar el comandament en el general Reding, que poc temps després era batut també a Valls (veure 25 febrer 1809).

Els francesos es van estendre des de Molins de Rey per gairebé tot el Principat, arribant per la part de Tarragona fins al Vendrell, on es va establir Souham. Chabran va seguir pel camí de Lleida fins a Martorell i Esparreguera, davant el Bruch, de tan ominoso record per a ell; Chabot es va estendre per San Sadurní fins a Igualada, i Pino es va situar, amb la caserna general de Saint-Cyr, a Villafranca, enviant destacaments de les seves tropes a Sitges, Villanueva i Geltrú i altres

pobles propers a la costa.

El brigadier Sr. Gaspar Gómez de la Serna va ser assolit i acoltellat a prop de Villafranca, morint a Tarragona a conseqüència de les ferides. Entre els presoners es van comptar el comte de Caldagues i els coronels Silva, Bodet, O'Donovan i Desvalls. Es va perdre tota l'artilleria, una bandera i els abundants magatzems que hi havia a Llobregat, Villafranca del Penedés Y Villanueva de Sitges.

LA BATALLA DEL BRUC

Descripció del terreny :
En aquells anys, la carretera o camí reial de Lleida, Saragossa i Madrid anava guanyant la divisòria entre el riu Llobregat i el seu afluent Anoia, que passa per Martorell, per una de les ramificacions del Montserrat, per descendir fins a Igualada i continuar fins i tot Cervera i Lleida. A un quilòmetre del Bruc de Dalt es troba la bifurcació del camí cap a Manresa, que es dirigeix cap a la divisòria esmentada creuant per un coll existent entre el cim, costerut i abrupte, i uns turons que immediatament es deprimeixen cap al sud en aspres barrancadas que porten les seves aigües torrencials al Noya per la vasta plana que s'observa al vaig piular. Al costat del coll existia un mas denominat Can Maçana, situat en un punt elevat de notable pendent, observatori natural de la xarxa de comunicacions que es repartien per a Igualada, Manresa, Barcelona i el monestir de Monserrat, ocult entre els pics de la muntanya.

D'igual manera que a les faldes de Montserrat, el terreny es trobava al costat del camí reial esquitxat d'arbusts que distreien la monotonia de la capa de roques que, en general, constitueix la muntanya. Al costat del mas de Can Masana existia un petit bosc de pins que oferia suficient coberta a qui es proposés observar el territori sense temor de ser descobert. Aquesta va ser la posició elegida pels sometents de Manresa i Igualada per enfrontar-se a la columna del general Schwartz.

PRIMERA BATALLA DEL BRUC

Antecedents

El 4 de juny de 1808 el general Schwartz va partir de Barcelona pel camí de Manresa al capdavant de la seva columna de 3.800 soldats i dues peces d'artilleria. De seguida la notícia va córrer com la pólvora entre els paisans, qui van manar avisos cap a Manresa i Igualada, les poblacions més amenaçades per aquest moviment dels francesos. En ambdues viles es va tocar "sometent" aquell mateix dia. A la tarda, l'avantguarda de la columna francesa va arribar a Martorell. Els cuirassers que la formaven, que van ser rebuts amb el toc de sometent, encara desconegut per als francesos, van ser allotjats en un petit edifici denominat El Piquet, en el qual hi havia aquarterada una unitat del Regiment de Cavalleria Borbó, que va ser obligada a repartir-se per diferents cases de la població. La resta de la columna no va arribar a Martorell fins al dia següent, on va quedar detinguda per un xàfec fort i persistent.

Mentrestant, el Manresa i Igualada un pregó general va convidar a tots els homes útils a prendre

les armes. Les autoritats d'Igualada van comissionar el senyor Antoni Franch i el senyor José de Olzinellas perquè es traslladessin fins a Vilafranca del Penedés per tal de demanar armes al governador d'aquell Corregiment, senyor Joan de Toda.

El 5 de juny un grup de patriotes bastant nombrós va partir de Manresa en direcció a les altures del Bruc proveït de les armes que van poder trobar a la vila. Aquell mateix dia, des d'Igualada va partir cap al mateix punt un altre nombrós grup de sometents armats amb destrals i escopetes. Anaven acompanyats per un grup del 2n Batalló del Regiment de Guàrdies Valones fugits de Barcelona, al comandament del sergent gran senyor Justo de Bérriz i del capità senyor Carlos Vicente qui, a dir d'un il·lustre historiador, es van distingir bastant durant ambdós combats del Bruc, arribant a ser els caps del dia. També els acompanyava un destacament del Regiment d'Infanteria suïssa "Wimpffen" núm. 1 allotjat a Igualada, al comandament del tinent senyor Francisco Krutter.

En total, el grup de defensors del Bruc serien uns quants centenars de sometents de Manresa i Igualada enquadrats pels cossos regulars de Guàrdies Espanyoles i suïssos de Wimpffen al comandament dels oficials esmentats

El PRIMER ATAC

El general Schwartz va prosseguir la seva marxa a trenc d'alba del 6 de juny, sense que el seu pas pels pobles de la zona el fes sospitar res estrany. Va travessar Esparraguera, es va detenir unes hores a Collbató per efecte del temporal, i va arribar cap al migdia a la zona denominada el Bruc de Dalt, lloc de reunió de llogarrets i masos proper al punt de separació del camí de Manresa del de Saragossa i Madrid.

La columna francesa anava descuidada, com en territori amic, sense més protecció que una petita avantguarda de cuirassers. De sobte, en arribar a la primer revolt que fa el camí reial en el seu descens cap a Igualada sobre la vora d'un profund barranc que cau al sud, i on se separa el camí que condueix a Manresa, la seva avantguarda va rebre un viu tiroteig procedent de la pineda propera al mas de Can Maçana que va tombar al terra a diversos cuirassers mentre la resta corria a refugiar-se en el gruix de la columna.

Passat el primer efecte sorpresa, el general Schwartz va formar una columna d'atac que, precedida i flanquejada per un núvol de tiradors, va dirigir contra els defensors emboscats en la pineda i el terreny circumdant. Els catalans no van pretendre oferir resistència i van abandonar Can Maçana, que va ser immediatament ocupat pels francesos, i es van dirigir de tornada cap a Manresa i Igualada, els seus llocs d'origen.

En arribar al coll el general Schwartz es va sorprendre de la vista del terreny que tenia davant ell, una sèrie de turons coberts de muntanya baixa que anava esquivant|sortejant el camí i que en li va fer creure la il·lusió que li esperaven molts i estrets congosts per recórrer en les quatre llegües que el separaven de Manresa. Creient que els atacants de Can Maçana havien d'estar enquadrats en l'avantguarda d'una unitat regular, ja que no podia pensar ni que havia anat atacat per paisans armats, va decidir donar un descans als seus homes i repartir el ranxo abans de

prosseguir la marxa.

El SEGON ATAC

Els fugitius que es dirigien a Manresa es van trobar un grup d'uns 100 sometents procedents de Santpedor, seguits d'uns altres 60 veïns de Sallent, tots ells ben armats i hàbils tiradors, que acudien a la convocatòria que se'ls havia fet. Al seu front marxava un timbaler de Sampedor nomenat Isidre Lluçá i Casanoves.

Mentrestant, el 6 de juny al matí els senyors Franch i Olzinellas tornaven a Igualada sense haver aconseguit els seus propòsits d'obtenir armament del governador de Villafranca. En els voltants d'Igualada es van creuar amb un grup de sometents d'aquesta localitat que anava a unir-se als que havien sortit el dia anterior, qui van proclamar a Franch com el seu cap i li van demanar que "els guiés a la temerària acció que anaven a emprendre". En la seva marxa cap al Bruc van engrossir els seus efectius amb sometents dels pobles del voltant, fins que van ensopegar amb els fugitius que tornaven de Can Maçana després de la càrrega francesa del primer atac.

Encoratjats els manresans i igualadinos del primer atac pels reforços arribats, van decidir tornar de nou contra els francesos. Arremesos d'improvís per un enemic que creien lluny, les avantguardes franceses que ocupaven Can Maçana es van retirar en desordre sobre el gruix de la columna, que estava prenent el ranxo tranquil·lament en les immediateses|voltants del Bruc de Dalt.

El general Schwartz va formar un gran quadre, disposat a enfrontar-se a un enemic que semblava amenaçar-lo per tot arreu. Tanmateix, l'amenaça no es materialitzava. Les campanes dels pobles dels voltants no en feien més que tocar incessantment, el que va fer que el general s'alarmés davant d'un més que previsible alçament popular general contra el que no se sentia amb forces suficient per enfrontar-se a ell amb èxit, per la qual cosa va decidir retirar-se cap a Barcelona.

SEGONA BATALLA DEL BRUC

Pocs dies després, els francesos van preparar una acció de represàlia. El 14 de juny de 1808 va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa ja havia desaparegut i les forces franceses liderades pel general Chabran eren molt més nombroses. Les forces que es van enfrontar als francesos, dirigides per Joan Baget, cap dels terços de Lleida, estava format per aquests i per soldats regulars - en total 1.500 soldats -, per voluntaris i sometents, aquests en menor nombre que en la primera batalla, doncs una part important dels paisans s'havia retirat a causa de l'inici de la sega. A més van participar dues companyies dels terços de Cervera,y la segona i quarta companyies del regiment suís de Wimpffen que eren a Lleida.

Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d'exèrcit, una que pujava des de Collbató i una altra que seguia la carretera. Els francesos després de l'enfrontament van retrocedir de nou, deixant darrere seu nous saqueigs i cremes d'edificis en el Bruc. La segona batalla del Bruc va rubricar els efectes de la primera i van acabar d'enterrar el mite de la invencibilitat de l'exèrcit

francès.

Les batalles del Bruc, com han subratllat tots els historiadors, van ser les primeres derrotes serioses que van tenir les tropes napoleòniques a Europa, i, en aquest sentit, van servir per demostrar que un exèrcit superior en nombre i recursos tècnics podia ser vençut. No és estrany, doncs, que el nom del Bruc es convertís tot seguit en símbol de la resistència a l'invasor, i que generés al llarg de tot el segle XIX una abundant literatura i múltiples representacions pictòriques.

LA FIGURA DEL TIMBALER DEL BRUC

Símbol de la participació ciutadana és la figura del "Timbaler", del qual diu la llegenda que era un mosso que, amb repics del seu timbal, amplificat per les roques montserratinas, va contribuir decisivament a la retirada de les tropes napoleòniques, en fer-los creure que el nombre de resistents era molt superior al real.

L'historiador Cabanes parlava del mosso de Santpedor, convertit en

"general en xefe". Es parla de que aquest jove, per a alguns autors Isidre Llucà i Casanoves, nascut a Santpedor el 15 de març de 1.791 i mort pel 7 d'abril de 1.809, va dirigir la batalla amb un timbal del que s'utilitzava en les confraries. Segons autors, l'assimilació del "minyó" pot correspondre a la glorificació d'un combat guanyat per forces populars mal armades i febles davant un enemic poderós i en teoria superior. La incorporació del timbal i el seu repic, sembla una aproximació al so de les campanes que tocaven a sometent des de les diverses poblacions per convocar la lluita.

ACCIÓ DEL COLL D'ORDAL

Intentarem una aproximació al que va succeir a Ordal a partir del dia 12 de setembre de 1813.

L'Ordal pertany a l'actual municipi de Subirats, a tres llegües de Villafranca. El general Suchet al comandament d'una força composta per uns 30.000 homes, buscava mantenir les comunicacions amb Lleida i per això va decidir instal·lar la seva Caserna General en Molins del Rey, en espera de futures accions militars.

En la nit del 12 al 13 de setembre, Suchet es dirigeix a l'Ordal, on esperava trobar acampades les tropes del britànic general Frederic Adam, que al seu torn constituïa l'avantguarda de l'exèrcit que manava el general Lord Bentink. La Divisió d'Adam estava formada per uns 1.200 infants de les procedències més diverses: alemanys, calabresos, anglesos i suïssos, un Esquadró de Cavalleria i un tren muntat d'Artilleria. Des del dia anterior comptava així mateix amb tres Batallons de Sarsfield, un Batalló espanyol, amb dues peces d'artilleria d'a 8".

Tots ells semblen ser es van situar en les altures|alçàries del Port de l'Ordal, presentant un ampli

front al llarg de tots els accidents del terreny i recolzats a més en unes defenses rapidamente construïdes en alguns punts considerats com a vitals en l'ofensiu. El lloc estava bé elegit, ja que sembla (nosaltres desconeixem l'orografia real del lloc) constituïa un punt de fàcil defensa, sempre que pogués mantenir-se la comunicació expedita amb la resta dels Cossos que componien l'exèrcit anglo-espanyol. Aquesta consideració era bàsica, tanmateix sembla ser va ser ignorada pel general a cap.

Dies abans el general Bentink, des de la seva Caserna General a Villafranca, va cometre l'error de disgregar el seu exèrcit, disminuint-lo vitalment en enviar el Tercer Exèrcit riu Ebre a dalt, per participar en el bloqueig de Tortosa, posant en perill fins a la seva pròpia Caserna.

El camí de San Sadurní representava el major perill. Si a l'enemic se li ocorregués donar una marrada, podria atacar la rereguarda de les forces que esperaven apostades en l'Ordal i fins i tot prosseguir cap a Villafranca. Les tropes d'Adam es trobaven desplegades de la manera següent: a la dreta (en direcció a Villafranca), els anglesos; a continuació, ocupant les ruïnes que hi havia el márgen del camí, els alemanys i els suïssos amb les seves peces d'artilleria enfilant la carretera; els calabresos en el centre i els espanyols a l'esquerra. Enrere, en reserva, la Cavalleria.

Bivaquejaven tranquil·lament, quan sobre la clara mitja nit del 12, els francesos aconsegueixen sorprendre les descurades tropes que es veuen arrossegades al seu ràpid i atac ben calculat. Superats amb facilitat els llocs avançats, els francesos desbaraten les defenses on se situessin amb tantes esperances ofensives, aquelles peces servides pels alemanys i suïssos. Només resisteixen els components del 27è Regiment britànic i els calabresos i espanyols, que s'enfronten al 7è Regiment gal pel front i per l'ala dreta els furibunds atacs del 44è Regiment francès. Per dues vegades van rebutjar els atacs, fins i tot que en caure ferit el seu cap Adam, els anglesos es retiren i queden només els calabresos i espanyols al comandament del coronel José de Torres, del Regiment de Voluntaris d'Aragó, Tiradors|Poms de Cadis i diverses Companyies de Granaders d'Ultonia al comandament del capità Rafael Larruda.

Els francesos al comandament del general Mesclop, de la Divisió Harispe, van atacar per dues vegades la posició, i d'altres tantes van ser rebutjats. Aquest temps va servir perquè s'incorporessin els homes de Tiradors de Cadis i unes altres dues Compañias de Calabria, que lliscant per les senderes, van baixar valentament a reforçar els seus companys. La inesperada resistència oposada per aquells bravos soldats, va obligar els francesos a enviar noves columnes formades per la Reserva de la seva Divisió, al comandament del general Delort, que ataquessin i flanquegessin aquell nucli de resistència que tants retards li estava ocasionant en el desenllaç final d'una operació que havia començat tan favorablement per als francesos.

El coronel del Regiment de Cadis, Antonio Bray va obtenir la Creu llorejada de San Fernando. Entre els caps britànics va destacar el comandant Bugeaud, al capdavant del seu Batalló. Al temps envia per l'esquerra del camí de la Divisió Habert, per donar l'últim i decisiu atac general. Si donéssim una panoràmica del que succeïa en l'Ordal, veuríem uns 3.000 homes de l'exèrcit hispà-britànic, enfrontant-se a uns 9.000 o 10.000 francesos.

Mentre una mica més allunyat ja, el general Decaen es dirigeix a Martorell, per tal d'organitzar-se i atacar Sant Sadurní i Villafranca.

El general Lord Bentink no va participar en res, les seves tropes continuaven inermes a Vilafranca, (malgrat que li havia garantit a Adam que no hi hauria atacs en els pròxims dies) i lògicament els arribaria l'atac per sorpresa, tant com ho havia estat per als que es trobaven en l'Ordal.

Havíem deixat als bravos que encara resistien en l'Ordal, però els continus atacs i el neguit de veure que no els envien reforços, va motivar que al cap de més d'una hora d'atacs reiterats, també ells acabessin buscant la seva salvació i van començar a retrocedir, uns a Vilafranca i altres cap a Sant Sadurní. Sembla ser que el general britànic Bentink quan ret parts a Wellington, va dir: "L'únic consol que puc oferir, és el valor d'anglesos i espanyols, de la solidesa i valentia dels últims. Tot oficial britànic dels presents parla en termes de la major admiració". Les baixes de l'acció de l'Ordal van ser: "28 morts, 78 de ferits i 38 contusos, entre els britànics. 87 morts, 239 ferits retirats del camp de batalla, i 132 que van quedar en ell... ".

Vençut el focus de resistència aliat, els francesos prossegueixen en la seva victoriosa marxa cap a Villafranca. L'heróic general Manso no va participar directament en la lluita contra les tropes de Suchet en l'Ordal; ho havia fet dia abans, quan va prendre presoner un batalló italià que estava acantonat a San Sadurní; el dia 9, quan va sorprendre a Pallejá el 7è Regiment francès i li va inferir una derrota molt seriosa, ja que en el seu enfrontament aquells van perdre els efectius del 2n Batalló d'Hússars i un altre batalló italià complet.

Telèfon: 93 729 14 72              E-mail: fundacio@oreneta.org